Siento Quinse

Països Catalans 85 - Sèrbia 63

2009-09-21T09:39:00.003+02:00

Sí, senyors.

Ahir la selecció dels Països Catalans de bàsquet va guanyar la final del campionat europeu contra la selecció sèrbia. Una fita que la selecció espanyola mai no havia assolit.

Tots els periodistes (i no tan periodistes) esportius que hui s'omplin la boca amb la seua selecció espanyola haurien de saber que 8 dels 12 jugadors que l'Scariolo s'emportà a Polònia provenen de la regió europea anomenada "Països Catalans". Pau, Marc, Joan Carles, Ricky, Rudy i Raül són catalans, Víctor és valencià i Sergi és de les Illes Balears.

Quantes vegades hem sentit allò de: "¿Selección de los Países Catalanes esos? ¡Ja, ja! ¡A saber cuántos partidos ganaríais!", referit a qualsevol esport. Doncs mireu, si existís una selecció dels Països Catalans i una altra de la resta de l'estat espanyol, podeu ja eliminar qualsevol dubte al respecte de quina seria millor que l'altra.

Fixeu-vos si voleu en altres esports. Copa Davis de tennis: David Ferrer, Juan Carlos Ferrero, Rafa Nadal, Tommy Robredo... Valencians, mallorquins, catalans... I la selecció de futbol? Xavi, Piqué, Puyol, Capdevila, Cesc, Riera... I en Fórmula 1? Després d'anys de cansament amb el pesat de Fernando Alonso, ara arriba el català Jaume Alguersuari, el pilot més jove en córrer al volant d'un F1. I què dir de la resta d'esports de motor? Pedrosa, Lorenzo, Elías, Barberà, Espargaró...

La discussió sobre el nivell dels esportistes dels Països Catalans acaba, per tant, ací, així i ara. Un altre debat és el xoc de poders per a poder aconseguir llicències per a participar en campionats oficials. Un altre debat és, també, si a banda de l'esport, hi ha molts més motius per a demanar la independència d'esta euro-regió. Però allò que s'ha demostrat amb escreix és que

si els Països Catalans tingueren seleccions esportives pròpies no només no deixarien d'estar al nivell de les millors seleccions del món, sinó que la principal perjudicada seria la selecció espanyola, que deixaria d'estar a primera fila en esports d'importància cabdal com el futbol, el bàsquet, el tennis o el motor.

Contra el feminisme

2009-09-11T15:57:00.003+02:00

Fa un parell de dies vaig veure un fragment d'un debat que feien a Els matins sobre la prostitució. El plantejament era ben senzill: prohibició o regularització?

D'una banda una senyora de la qual no recorde el nom defensava que s'havia de legislar al respecte i fer que la prostitució tingués unes condicions laborals de què ara manca. D'altra banda, l'advocada Lidia Falcón defensava l'abolició definitiva de la prostitució.

Ambdues opinions em semblen respectables, raonables i sensates. Cadascuna de les solucions té avantatges i inconvenients, tant en la seua justificació teòrica com en la seua implementació pràctica. No obstant això, deixe este debat en este punt i em fixe en els "arguments" de la senyoreta Falcón per defensar la seua posició.

Segons esta dona, la prostitució és una forma d'esclavitud de la dona. Com que l'esclavitud és contrària als drets humans, aleshores ha de ser eradicada. Un argument simple i directe. Però fal·laç.

En primer lloc, podem observar una fal·làcia evident en la definició de "prostitució" com a "forma d'esclavitud de la dona". Si això fos així, no tindria cabuda l'existència d'homes que exerceixen la prostitució. "Però són pocs en comparació!" - podríeu dir-me. En efecte, però la seua simple existència mostra la impossibilitat d'utilitzar eixa definició. Com a màxim, podríem dir que "la prostitució, en alguns (molts?) casos deriva en l'esclavitud de la dona." Aleshores, ja no estem atemptant contra la prostitució sinó contra alguna de les seues (contingents) conseqüències.

Ara, una vegada feta esta diferenciació, resta decidir la possibilitat d'eradicar l'esclavitud sense abolir la prostitució. És possible exercir esta professió de manera lliure? O, al menys, de manera tan lliure com els que treballen de fematers, cambrers, paletes, professors, científics...

"Ai, és que les prostitutes tenen eixa faena perquè no poden accedir a cap altra" - direu. Penseu, tanmateix, quants dels vostres coneguts "treballen del que treballen perquè no poden ser futbolistes, artistes, pilots de F1, empresaris multimilionaris..."

Per tant, l'argument de la "llibertat" a l'hora de triar la seua professió cau pel seu propi pes ja que, a la fi, cap de nosaltres és completament lliure en la seua tria (o bé tots ho som en alguna mesura).

"Escolta, i eixe títol?" - preguntareu. M'agrada que em feu tornar a este punt. He titulat esta entrada Contra el feminisme perquè els arguments de la senyoreta Falcón contra la prostitució es basaven, sobretot, en una premissa feminista implícita, del tipus: "tot allò que no siga explícitamente beneficiós per al gènere femení (i en un benefici major que l'obtingut pel gènere masculí) serà considerat injust, inhumà i caldrà lluitar per eradicar-ho". És clarament un pensament explícitament discriminatori i és un dels grans mals de la societat del segle XXI. Fins que les dones no reconeguen el perjudici que el feminisme ha fet durant la seua història, i fins que no aconseguim tots plegats eradicar les feministes de la faç de la Terra, no haurem aconseguit fer un necessari pas endavant en la història del progrés del gènere humà.

Mort al feminisme!

Teoria de l'Argumentació

2009-08-03T15:03:00.002+02:00

Fa uns anys, durant els meus estudis de Filosofia (que encara no he acabat), vaig cursar una assignatura optativa sobre la Teoria de l'Argumentació. Atret pel nom, pel departament que l'organitzava i pel professor que la impartia, vaig decidir matricular-m'hi.

Els meus companys i jo vam aprendre moltes coses durant el semestre que durava l'assignatura. Vam estudiar (pràcticament fins a memoritzar!) tot el llistat de fal·làcies amb noms en llatí que hom podia cometre al llarg del seu discurs (ad hominem, ad verecundiam, cum hoc ergo propter hoc...). Vam escriure uns assajos argumentatius com a mètode d'avaluació d'una part del curs, tot separant clarament premisses, cos de l'argument i conclusions. Vam disctuir a classe alguns arguments fal·laços típics de polítics i d'altres pertanyents a filòsofs on les fal·làcies eren més difícils de trobar.

Malgrat totes les coses que vam fer durant sis mesos, allò que més va impressionar la meua retina, allò que encara hui recorde amb total nitidesa, és un acudit socarró aparegut en algun diari de tirada estatal que el professor va portar un dia a classe. Era una única vinyeta on dos personatges discutien. Parlaven del "conflicte basc", cadascun d'ells recolzava una de les dues opinions possibles (a favor o en contra del nacionalisme). I el diàleg que mantenien era una cosa així:

Persona 1: "Oye, Patxi, si logro convencerte de que el nacionalismo es la mejor opción política, entonces ¿estarás por fin de acuerdo conmigo?"
Persona 2: "Pues no Iñaki. ¡Ni siquiera en ese caso!"

Una conversa tan curta, un diàleg tan simple, servia per fer adonar-nos del que volia dir realment una "argumentació". L'objectiu d'un discurs argumentatiu, deia el nostre professor, és convéncer l'audiència a qui es dirigeix. I este "convenciment" no és més que el fet que qui ens escolte acabe estant d'acord amb el que nosaltres diem. Si un discurs argumentatiu té èxit, aleshores orador i oient acaben tenint el mateix punt de vista.

Això vol dir que, si en un diàleg alguna de les dues persones té com a premissa no acceptar mai com a bona l'opinió de l'altre, aleshores el diàleg mateix és impossible! Cal dir que, efectivament, esta premissa "anti-" l'opinió de l'altre no és en absolut racional. Perquè, racionalment, dues opinions contradictòries no poden ser veritat alhora: almenys un dels dos interlocutors ha d'estar equivocat. (Dins d'aquesta "equivocació" hi ha tot un ampli ventall de possibilitats: no coincidir en les premisses, haver comés alguna fal·làcia en l'argument, utilitzar llenguatges diferents)

En definitiva, si alguna cosa vam aprendre d'aquella assignatura és que, si volem traure profit d'una discussió argumentativa (racional, òbviament), aleshores hem d'acceptar que existeix la possibilitat d'abandonar la nostra creença si el nostre "oponent" ens convenç que és falsa. Si no acceptem això, millor no discutir i quedar-nos a casa.

Dreta vs Esquerra

2009-06-30T18:09:00.002+02:00

No puc deixar d'escriure un breu comentari sobre Política.

Ara i adés, parlant amb els amics, escoltant els mitjans de comunicació, llegint articles de premsa o entrades de blogs, em desconcerta cada vegada més la capacitat humana de construir sentències falses i fer-les passar per vertaderes. Em sorprén, cada dia, l'habilitat dels meus congèneres de defensar arguments fal·laços i d'arribar, fins i tot, a creure les seus conclussions sense cap tipus de vergonya.

M'explicaré.

En política, diuen, hi ha dues ideologies, categories de tradició històrica, anomenades dreta i esquerra. Si hi ha estes dues vessants del pensament humà sobre com s'ha d'organitzar la societat (la política serveix, d'alguna manera, a este propòsit, no?), aleshores cadascuna d'elles defensa un model de societat diferent, al menys, en certs aspectes fonamentals.

L'individu, com a ésser racional que és (sic), hauria de ser capaç de pensar per ell mateix i decidir si els seus pensaments al respecte s'acosten més als postulats de l'esquerra o de la dreta (deixem de banda ara quins són estos postulats; no és del que vull parlar ací). Una vegada fet este exercici saludable de reflexió, aleshores l'individu pot dir que "la ideologia X s'acosta més als meus ideals". Tot allò que vaja més enllà d'este tipus d'afirmacions és fal·laç, tendenciós, propagandista, immoral i nociu.

I això ho dic des de la més completa humilitat moral que em permet la meua condició d'individu, petitíssim, de la raça humana. Qui som nosaltres per afirmar que "la dreta defensa valors equivocats" o que "l'esquerra vol acabar amb la tradició"? És tan senzill com reconéixer que existeixen dos paquets d'idees, que poden coincidir més o menys amb el nostre paquet. Qui són els bons, els d'esquerres o els de dretes? ¿¿¡¡És això un argument!!?? ¡¡Senyors!! Cada ideologia té els seus avantatges i inconvenients: si no fos així, tots seríem ultra-liberals, o comunistes, o vés-a-saber-què. Però gràcies a Déu hi ha milions i milions de persones que pensen diferent a tu i a mi, i això crea la riquesa de poder dialogar (en el bon i escàs sentit). "Vota'm a mi perquè els altres són dolents"... Per què els polítics (afil·liats/simpatitzants/etc.) no utilitzen sentències com "Vota'm a mi si penses més o menys com jo que tinc les virtuts V1 i els defectes D1; si penses com X, que té les virtuts V2 i els defectes D2, vota'l a ell"...

Per això, quan algú comença una conversa amb mi dient "Hem de convéncer la gent perquè ens vote..." intente desconnectar de seguida. És la política un mitjà per a convéncer a qui pensa diferent a tu, o per a representar a qui pensa com tu?

Pez Piloto

2009-06-25T17:35:00.004+02:00

El vasto océano, en su infinitud, se mantiene calmo.

La tormenta, a quilómetros de distancia, está lejos de suponer una amenaza para cualquier tipo de vida marina. Los delfines, gritándose a pleno pulmón, se salpican unos a otros mientras juegan a ver quién corre más. Algunas gaviotas, demasiado lejos de la costa, aprovechan los cambios de presión para intentar proveerse de una copiosa merienda. No lo consiguen.

A quilómetros de distancia, ahora ya menos, el rey de los océanos se pasea orgulloso. El gran tiburón blanco presume de su condición de predador marino y concede su perdón a algunos pececillos que, entretenidos con otros asuntos, no lo han visto llegar. El gran tiburón blanco es listo, esbelto, imponente. Sus aletas, apéndices de un organismo creado para dominar, le indican el camino a seguir. La cola, su timón particular, hace las veces de piloto de un navío impresionante, submarino, grandioso. Sus mandíbulas, orgullosas, esperan con anhelo el almuerzo diario. El gran tiburón blanco está hambriento.

Ahora ya menos, pero el esbelto animal sigue siendo el rey de los mares. En su juventud, en su etapa de aprendizaje, no había presa que, en cuestión de segundos, no acabara siendo devorada por el joven escualo. Era rápido, potente, de mirada aguda y ágiles movimientos. Podría decirse que el respeto que ahora le tienen los demás animales no es infundado. Se había hecho un nombre en el océano. Sin embargo, el hambre no entiende de edad, y el gran tiburón blanco todavía no ha llegado a su decadencia. La tensión, submarina, se podía palpar.

El esbelto animal sigue siendo el rey de los mares, pero no está solo. A su lado, nadando cerca de su aleta derecha, y dirigiéndole cuando su cansada vista no da para más, se encuentra el pez piloto. El tiburón es más veloz, por lo que su inseparable compañero aprovecha las corrientes que éste genera para trasladarse junto a él. Juntos, tiburón y piloto, ofrecen una imagen terrible a los demás animales oceánicos. Como hermanos, como Quijote y Sancho, como el Hambre y la Muerte, el rey de los océanos y su inseparable lacayo atraviesan las aguas con un objetivo claro. El hambre, acuciante por las horas que llevan sin probar bocado, agudiza los sentidos del tiburón. El pez piloto, en tensión, intenta dirigir a su rey hacia la presa anhelada. Algunos pececillos, tímidos y desorientados, no entienden que sus últimas horas de vida están escapándoseles por entre las branquias. El gran tiburón blanco, el rey, se impacienta.

Pero no está solo, el pez piloto ha encontrado lo que buscaba. A decenas de metros de distancia, un bello ejemplar de pez tropical juega con otros de su especie. Dorado o azul, según le golpeen los reflejos de la luz que todavía se filtran entre las aguas que lo separan de la superficie, el ingenuo animal, no ve llegar su destino, sigiloso. El pez piloto hace una seña a su rey, le muestra el camino a seguir y lo lanza hacia su almuerzo. El gran tiburón blanco, demasiado hambriento para pensar en contradecir a su guía, galopa sin dudar hacia los pececillos, que ahora, demasiado tarde, observan al escualo correr hacia ellos.

El pez piloto ha encontrado lo que buscaba, y nada con fuerza. Los dos, piloto y tiburón, llegan a la altura de los peces tropicales sin darles tiempo a intentar la huida. El rey del océano cierra sus mandíbulas con fuerza y atrapa a varios de ellos. Algunos consiguen escapar. El tiburón, insaciable, continúa cerrando sus fauces aquí y allá, en pocos mordiscos la mayoría de los peces son destrozados y engullidos. El rey tiene, por fin, su almuerzo. El festín es intenso pero dura poco. El hambre ha sido saciada y el gran tiburón blanco empieza su paseo vespertino.

Nada con fuerza, pero tranquilo. A su lado, el pez piloto, orgulloso por haber cumplido su misión, se cuela por entre las mandíbulas de su compañero, inofensivas ahora, y consigue atrapar los restos de aquel primer individuo de pez tropical que viera al principio. Ingenuo, destrozado por los colmillos del gran rey, su cadáver marino pasa ahora a manos del pez piloto. Éste, todavía hambriento, roe con mimo las carnes del pececillo. Ahora doradas y ahora azules, le saben a gloria. Su rey ha comido y ahora él prueba un bocado exquisito mientras ambos, bajo la luz de la tarde que empieza a menguar y se cuela por entre las aguas, siguen su camino a través del océano. Camino largo, pausado, eterno...

...Pero tranquilo.

Richard Dawkins

2009-04-02T10:15:00.002+02:00

Un dels biòlegs més mediàtics dels últims temps, el professor Richard Dawkins, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de València fa un parell de dies. En la seua obra més coneguda, "El gen egoista", fa una apologia desmesurada de la teoria de l'evolució darwiniana i la desenvolupa fins a l'extrem, canviant el mot "individu" o "espècie" de la teoria original pel concepte més modern de "gen". En poques paraules, no és l'individu o l'espècie qui s'adapta al medi i sobreviu si té èxit, sinó el gen mateix.

S'ha de reconéixer que la teoria de Dawkins és molt atractiva i és acceptada per bona part de la comunitat científica (encara que la gent d'humanitats prefereix, sens dubte, la més kafkiana teoria de la sociobiologia). De fet, crec que estudiar l'adaptació del gen en lloc de l'adaptació de l'espècie és una perspectiva encertada i explicativa. No obstant això, si heu llegit el llibre, alguns capítols pequen d'optimisme i esdevenen ciència-ficció més que no pas una explicació científica rigorosa de l'evolucionisme.

Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.

El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: Sí les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però sí explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?

Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).

Bolonya, Manifestacions i Mossos

2009-03-25T15:06:00.002+01:00

Malgrat que este espai no serà suficient per a dir tot allò que pense al respecte, no vull deixar passar l'oportunitat de manifestar la meua opinió sobre el "pla Bolonya", sobre les manifestacions en contra de la seua aplicació i sobre l'actuació del mossos d'esquadra la setmana passada.

Deixeu-me començar per l'últim punt. Els mossos d'esquadra van actuar fa uns dies contra un grup de persones (entre els quals hi havia alguns estudiants) que ocupava l'edifici històric de la Universitat de Barcelona des d'un temps ençà. Van ser cridats pel rector de la UB amb la missió de fer-los fora de l'edifici per tal de poder seguir amb el ritme normal del curs, en benefici de la totalitat d'estudiants de la universitat. Més enllà dels motius que tingués el rector per cridar-los, s'ha vist als mitjans que els mossos van procedir amb una violència evitable fins a cert punt. No obstant això, cal reconéixer que la tasca dels cossos policials és mantenir l'ordre públic amb el mínim de violència possible, çò és, sense violència gratuïta. En el moment que algun integrant d'un cos policial sobrepasse allò que li és permés, evidentment haurà de respondre davant la justícia. Si per aconseguir açò cal que porten un número identificatiu (com proposa el meu amic Arnau, al seu blog), endavant, però, repetisc, es tracta de mantenir el nivell de violència policial en un mínim raonable, no d'eradicar-lo. L'actuació de la setmana passada per part dels mossos em sembla, com a molt, un pèl exagerada, però no "gratuïtament desproporcionada". Per definició, un organisme policial ha de poder defensar-se dels violents o actuar contra ells; si no, estem parlant de coses diferents.

En segon lloc, vull fer un parell de comentaris sobre el "pla Bolonya", el qual m'agradaria discutir més en profunditat en alguna altra entrada més endavant (quan en sàpiga més). Primera cosa: com tot, és un "pla" que té avantatges i inconvenients. Estos "pros" i "contres" afectaran d'una o altra manera a diferents grups de la comunitat universitària. De la consideració de tots estos elements i de la seua avaluació crítica deurà resultar un judici més o menys ferm. I segona cosa: és extremadament fàcil "oblidar" els arguments a favor de l'opinió contrària quan hom defensa una tesi; si volem afirmar que el pla Bolonya (no) és bo per a la comunitat universitària caldrà fer un esforç per demostrar que els avantatges (inconvenients) pesen més que els inconvenients (avantatges). En particular, i ací posposaré la discussió, el fet que este pla de convergència europea universitària facilite les convalidacions de títols i el "moviment d'estudiants" al si de la Unió Europea suposa, al meu parer, un enorme avantatge difícil de contrarestar amb alguns dels seus inconvenients, com poden ser la unificiació d'algunes carreres d'humanitats o el lleuger augment de preu de les matrícules dels màsters oficials.

Finalment, i este és el punt on he de ser més radical, vull ser rotund respecte als drets de "vaga i manifestació". Sempre he pensat que són els drets més inútils dins del sistema democràtic, però cada vegada més pense que no només són força inútils sinó profundament perjudicials. Encara que formalment crec que estos drets guanyats després de dècades de totalitarisme absolutista deuen continuar existint, la seua utilització pràctica és contrària a l'esperit democràtic. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar cada dia l'autobús públic per anar a treballar, encara que els conductors d'autobusos vulguen reclamar els seus drets mitjançant una vaga. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'anar a una facultat pública on he pagat per assistir a unes classes sense que cap altra persona m'impedisca el pas a la porta de la facultat, encara que alguns estudiants estiguen en contra del pla Bolonya. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar el cotxe i conduir per una via pública, encara que alguns ciutadans estiguen en contra de no-sé-què i vulguen manifestar-se tallant el trànsit. Al cap i a la fi, estem parlant d'un xoc de drets: davant d'esta dicotomia, els drets de vaga i manifestació són, per a mi, clarament secundaris. Si hom vol fer vaga, que mire de no afectar a la resta de ciutadans (o afectar-los mínimament), si hom vol manifestar-se que ho faça pacíficament i sense tallars vies públiques. Tan poc raonable és el que estic dient?

A l'altra punta del món

2009-02-16T10:35:00.002+01:00

No pretenc contar-vos fil per randa les meues aventures a l'altra punta del món (a Austràlia, concretament) però sí vull fer-vos partíceps d'algunes de les sensacions que estic tenint.

[1] La diferència horària. Sí, amics. A l'altra punta del món també l'hora està completament canviada. Quan a Europa és de dia, ací és de nit. Concretament, a Brisbane, des d'on ara escric, és 9 hores abans que a Barcelona. Pensava que no seria difícil acostumar-s'hi, de fet, el jet-lag se'm va passar de seguida, però el fet que allà on he passat 26 anys de la meua vida la gent dorm mentre jo estic dinant m'ompli d'una nostàlgica sensació d'estranyesa. Deixeu-me dir que el lloc més llunyà que havia visitat mai era Polònia, motiu pel qual encara no coneixia "en viu" això de les diferències horàries importants.

[2] La diferència climàtica. Tampoc m'ha sigut difícil adaptar-me a la calor australiana. Passar del fred hivern que hem viscut a Barcelona als 30-35º de Sidney i Brisbane em va impressionar físicament (sic) només el primer dia: de fet, la pell em cremava. No obstant això, la psicologia de la persona canvia segons l'estació (ja sabeu això de l'alt índex de suïcidis als països nòrdics, o la "patxorra" dels habitants de la línia equatorial) i l'ordre estiu-tardor-hivern-estiu no era la seqüència que el meu cervell s'esperava. De nou, una profunda sensació de desassossec m'envaeix.

[3] La diferència cultural. Si no hi havia prou amb canviar un hemisferi del planeta per l'altre, i un meridià pel seu oposat, els pocs contactes que he tingut amb la societat i la cultura australiana m'han demostrat que açò és un altre món. Perquè ho entengueu, us donaré alguns detalls. Primer de tot, són tradicionalment anglosaxons: és a dir, condueixen per l'esquerra, dinen a les 12:00 i sopen a les 6:00pm (ull! el format 24h no l'entenen, heu d'utilitzar el format am/pm). A les 10:00pm se'n van a dormir i s'alcen amb el cant del gall, a les 5:30am. Fins ací, Sidney podria confondre's perfectament amb Londres.

Però la cosa no acaba ací. Sidney, i en general tot Austràlia tenen un alt percentatge d'immigrants, i dins d'estos, els asiàtics són una veritable legió. Caminar per Hyde Park o per Darling Harbour (Sidney) em va fer sentir com si estigués a Tòquio, Seül o Beijing. (Nota: us estic parlant de la ciutat de Sidney, Brisbane ciutat encara no l'he vista, ja us contaré com canvien les meues impressions...)

Dels americans, els australians han copiat la cultura del "Shopping Center": és on passen les seues estones de lleure, on van a dinar/sopar quan ixen fora, on van a comprar roba, aliments, tecnologia... Fora dels centres comercials no falten els restaurants de menjar ràpid, un al costat de l'altre, seguint una filera inacabable. A més, la gent viu en cases amb jardí, des d'on van en cotxe a tot arreu, ja que les distàncies entre qualssevol dos punts són sempre quilomètriques. Amb tant d'espai per edificar, a ningú no se li va acudir la genial idea de la construcció vertical.

En definitiva, estes són les meues primeres pinzellades de la meua estada a l'altra punta del món (porte una setmana, me'n queden dues!): un país d'esperit anglès, de color asiàtic i deformat
à la americana.

Rodríguez Zapatero, un altre "obamista"

2009-01-27T11:33:00.003+01:00

Anit després de sopar, gràcies a l'avís de ma mare, vaig posar la tele per veure al nostre benvolgut president, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, qui participava, de nou, en el conegut programa "Tengo una pregunta para usted", de la televisió pública estatal.

És convenient reconéixer que la situació socio-econòmica en què es troba el país en l'actualitat, i aquella en la que es trobava la vegada anterior que el president va participar en el programa són extremadament diferents. La pregunta més capciosa que li van fer en aquella ocasió era el preu d'un café al carrer ("vuitanta cèntims", va contestar ell, ingènuament), mentre que ahir, com era d'esperar, les situacions desesperades de molts dels que preguntaven van deixar molt poc "joc" al Sr. Zatapero per a explicar les seues "solucions miraculoses". Amb moltíssima gent a l'atur, el sector de la construcció profundament deprimit, amb hipoteques ofegant famílies i amb gremis i col·lectius en actitut de protesta contínua (jutges, estudiants, etc.), un col·loqui televisat del president del Govern amb un centener de ciutadans podia ser un bon espectacle televisiu per a la nit del dilluns.

Molts de vosaltres estareu d'acord amb mi que la classe política és una raça amb trets excessivament característics. Per a poder "governar" tota una societat (al nivell que siga) calen altes dosis de demagògia i mitges-veritats. En eixe sentit, el Sr. Rodríguez Zapatero em va sorprendre molt favorablement. Pensava que era un polític massa neutre, sense esma, covard i un titella de personatges com el Sr. Rubalcaba. Tanmateix, ahir em va demostrar que és un bon polític, ha aprés alguna cosa durant els últims cinc anys. Sap mentir molt bé, sap dir les coses que la gent vol sentir, fins i tot en una etapa fosca com la que estem vivint, sap pintar-ho tot de color rosa, i sap no "mullar-se" en temes tan importants com l'avortament o l'eutanàsia. Bravo!

Crec, però, que últimament ha tingut un espill on mirar-se , a l'altra banda de l'oceà Atlàntic. Sincerament, l'escola "obamista" té pinta d'estendre's sense remei per tota Europa en poc de temps. Oratòria més que fets; paraules boniques més que actes concrets; forma més que contingut. No deixa d'impressionar-me com una única persona pot il·lusionar a tanta gent amb no res; té, sens dubte, molt de mèrit. Però és decididament aquest efecte "ramat" el que fa tanta por, i el que tant de mal ha fet a la societat durant tota la història de la humanitat. Tots pensant igual, tots remant en la mateixa direcció, tots d'acord amb tots...

La TAI i l'ecologisme

2008-11-30T19:15:00.002+01:00

Com us havia promés, i amb una mica de retard, intentaré aplicar les idees contingudes en la primera entrada sobre la Teoria de l'Acció Individual al cas particular de l'ecologisme.

Segons esta teoria, l'acció aïllada d'un individu no ha de ser necessàriament coherent amb el seu pensament global de com ha de ser el món. Recordeu que estos tipus d'accions a què m'estic referint es contraposen a allò que he anomenat acció política, la qual, per definició, incideix directament sobre el món canviant-lo de manera apreciable.

Abandonem l'abstracció i plantegem el problema particular de l'ecologisme. Considereu algú que té molta estima pel medi ambient, fins a l'extrem més irracional que pugueu imaginar, lluitant fins i tot contra coses com l'energia nuclear o la ingesta d'aliments d'origen animal. Esta persona té una idea de com vol que siga el món: un món on els pocs residus que existeixen són tots ells reciclats, on els únics tipus d'energia que es fan servir són les ineficients energies renovables, on ningú fa servir vehicles motoritzats, on el progrés, en definitiva, s'ha convertit clarament en un retrocés endèmic.

Considerem, dic, esta visió del món des d'un punt de vista neutral, i preguntem-nos com podem aconseguir que el món real s'assemble com més millor a este món idealitzat, tot suposant que este és l'objectiu del nostre individu. I ara, abans de respondre a esta pregunta, considereu el tipus de conductes que l'ecologisme sembla comportar: una malaltissa obsessió per separar les escombreries, una al·lèrgia a l'ús d'aparells que tinguen motor, una artificial preferència pels aliments produïts mitjançant l'assasinat d'organismes vegetals...

Finalment, reflexionem si la pregunta "com canviar el món?" té com a resposta la suma de conductes individuals especificades más amunt. Essent clar, creieu que el fet que el nostre individu separe les escombreries cada dia farà que el medi ambient siga més respectat, estiga más sa, sobrevisca millot o digueu-li com vulgueu? O estic completament equivocat, o la resposta és clarament NO! La conducta individual fracassa totalment si la seua finalitat és canviar el món. Però ull! No estic dient que totes estes accions hagen de ser eradicades, que no tinguen sentit o que siguen totalment innòcues. Una persona pot fer totes estes coses per sentir-se realitzada, per pur romanticisme, per sentir-se socialment acceptada, etc. El que afirme categòricament és que, si esta persona fa totes estes coses per a canviar el món, aleshores està actuant per ignorància, està equivocant els mitjans utilitzats per a aconseguir un determinat fi.

Fixeu-vos que estic dient obvietats: que una persona recicle no elimina la contaminació, que una persona deixe de menjar carn no canvia la producció alimentària mundial, que una persona vaja en bicicleta a treballar no canvia el nivell de CO2 a l'atmosfera... Clar que no!, direu alguns, s'ha de considerar la "suma" d'accions individuals. I jo responc: Fals!, l'acció global no és la suma d'accions individuals, sinó una cosa totalment diferent: no s'aconsegueix que tothom recicle tot reciclant un mateix, sinó creant lleis a favor del reciclatge, o imposant sancions o premis, o mitjançant una agressiva campanya publicitària. Però mai s'aconsegueix separant a casa les escombreries i llançant cada bossa al seu contenidor!!

He intentat no estendre'm massa i anar al cor de la qüestió. L'acció ecologista s'equivoca profundament si creu en les accions individuals com a mitjans per aconseguir el seu fi. L'acció global és altra cosa que reciclar, no menjar carn o anar en bici; i no fer tot açò i creure en els ideals ecologistes és totalment coherent.

Caiga Quien Caiga

2008-11-11T12:40:00.004+01:00

CQC (Caiga Quien Caiga) és un programa de televisió que fan a LaSexta. És un format antic que TeleCinco va recuperar fa 2 o 3 anys i que la cadena d'Emilio Aragón va comprar la temporada passada.

Basat en reportatges irreverents i fregant la mala educació, certament fan patir (sobretot) als nostres polítics amb preguntes i comentaris punyents. A més, tenen una secció anomenada "Proteste Ya" on, a petició popular, intenten resoldre un problema ciutadà, com per exemple (a l'últim programa), evitar que el servei de rodalies gallec tanque algunes estacions que eren utilitzades per un gruix molt pobre de gent.

És pertinent dir que, si puc, intente veure el programa cada setmana (abans el feien dijous, ara l'han canviat a dilluns, per problemes d'audiència), però això no és motiu per a deixar d'afirmar que este nou CQC és un programa totalment tendenciós i classista. De tot este aire "progre" que inunda LaSexta (Buenafuente i Wyoming al capdavant), sens dutbe este programa de reportatges és el més paradigmàtic: creient tenir possessió de la veritat, menyspreen amb arrogància a tots aquells que no pensen com ells. Per exemple, fa unes setmanes van ser molt crítics amb uns periodistes d'una altra televisió (escorada a la dreta) perquè van impedir a la reportera del Caiga fer les seues preguntes capcioses a l'imputat Carlos Fabra. I ho van fer utilitzant el tipus d'armes que utilitza el Caiga! Des de la meua posició ideològicament centrada (o, almenys, no pas escorada cap als extrems), em sorprén este tipus d'al·legat. Per què quan algú que pensa diferent a nosaltres fa exactament el mateix que nosaltres creiem tenir el dret a criticar-lo?

Continuarà...

Parèntesi Literari

2008-10-07T20:06:00.003+02:00

"Yo he llegado a hacerme muy cínico en estas cuestiones; quiero decir que es imposible creer en la permanencia del amor del hombre o de la mujer. O, por lo menos, es imposible creer en la permanencia de una pasión temprana. Tal como yo lo veo, con relación al hombre por lo menos, un enamoramiento, el amor por una mujer determinada, está dentro del género de la ampliación de la experiencia. Con cada mujer hacia la que un hombre se siente atraído parece llegar un ensanchamiento de la propia visión o, si lo prefiere usted, parece llegar la adquisición de un nuevo territorio. La configuración de las cejas, el tono de la voz, un extraño gesto característico, todas estas cosas -y son estas cosas las que hacen la pasión amorosa-, todas estas cosas, digo, son, en el horizonte del paisaje, otros tantos objetos que tientan a un hombre para que vaya más allá, para que explore. Quiere llegar, por así decirlo, detrás de esas cejas con un dibujo peculiar, como si deseara ver el mundo con los ojos que protegen. Quiere oír esa voz ensayando todas las afirmaciones posibles, hablando de todos los asuntos imaginables; quiere ver esos gestos característicos delante de todos los fondos posibles. Sobre el instinto sexual sé muy poco y no creo que signifique mucho en una pasión realmente grande. Puede despertarse por cosas tan insignificantes -un cordón desatado de un zapato, la mirada de unos ojos al pasar-, que creo mejor dejarlo fuera de nuestros cálculos. No quiero decir con esto que existan grandes pasiones sin el deseo de llegar a la consumación. Eso me parece que es un hecho sabido y que se trata por tanto de una cuestión que no es necesario comentar. Es una cosa, con todos sus accidentes, que hay que dar por sentado, como en una novela, o en una biografía, damos por sentado que los personajes toman sus comidas con cierta regularidad. Pero la verdadera fiebre del deseo, el verdadero fuego de una pasión largo tiempo mantenida y que termina por agotar el alma de un hombre, es el vehemente anhelo de identidad con la mujer que ama. Desea ver con los mismos ojos, tocar con los mismos órganos del tacto, oír con los mismos oídos, perder su identidad, sentirse en vuelto, ser sostenido. Porque se diga lo que se quiera sobre la relación entre los sexos, no hay hombre que ame a una mujer sin desear acudir a ella para renovar su arrojo, para acabar con sus dificultades. Y ése será el manantial del deseo que sienta por ella. Todos tenemos mucho miedo, todos estamos muy solos, todos estamos muy necesitados de alguna confirmación exterior de que merecemos existir.

De manera que, durante algún tiempo, si tal pasión llega a consumarse, el hombre conseguirá lo que desea. Logrará el apoyo moral, el aliento, el alivio de la sensación de soledad, la seguridad de su propia valía. Pero estas cosas pasan; pasan tan inevitablemente como las sombras atraviesan los relojes de sol. Es triste, pero es así. Las páginas del libro se hacen familiares; hemos tomado demasiadas veces la curva más hermosa de la carretera. Bien; ésta es la historia más triste.

Y sin embargo, creo firmemente que para cada hombre llega al fin una mujer..., pero no; ésa es la manera equivocada de formularlo. Para cada hombre llega al fin una época en la vida en que la mujer, al poner en ese momento su sello en la imaginación masculina, lo pone definitivamente. Ese hombre no viajará ya en busca de nuevos horizontes; nunca más se echará el macuto a la espalda; abandonará esos escenarios. Se habrá retirado."

Fragment del llibre The Good Soldier, de Ford Madox Ford (traducció castellana de J.L. López Muñoz).

Teoria de l'Acció Individual

2008-09-14T20:08:00.005+02:00

Feia temps que volia deixar escrit en algun lloc unes idees que em ronden pel cap sobre l'activitat humana i el seu entorn, i crec que esta és l'ocasió idònia i este és el lloc adient.

La tesi principal és molt senzilla: l'acció humana individual no té, en absolut, cap tipus de repercussió directa o indirecta sobre el decurs de la història de la humanitat, considerada com un tot. Sembla lògic, no? Penseu, com els agrada fer als filòsofs analítics, en este món tal com és ara, i en este mateix món sense les coses que heu fet i les decisions que heu pres. És a dir, compareu mons possibles i fixeu-vos en les seues diferències. De manera evident, i amb un grau de detall elevat, els mons són iguals.

No he fet cap descobriment, direu. Les accions humanes individuals només esdevenen efectives quan tenen un suport crític per part de la societat. En eixe cas, la massa social té la capacitat d'actuar globalment i canviar alguns aspectes del món en què vivim. Però, no siguem il·lusos: quan s'assoleix l'estat en què la societat actua i decideix, l'individu no pinta absolutament res, ha estat completament alienat. L'acció social no és de cap de les maneres la suma d'accions individuals. Té un altre estatus. Si no veieu clar este punt, crucial, torneu a fer la reflexió dels diferents mons possibles...

Si concedim, doncs, que l'acció social no s'aconsegueix mitjançant la suma de moltes accions individuals, quines conclusions n'obtenim? La primera i més directa:
[1]: "Si vols canviar el món, tu mateix no has de ser coherent amb els principis que defenses. Millor dit, ser-ho no t'ajudarà en el teu propòsit. Pots escollir ser coherent per altres motius: romanticisme, ignorància, etc."
Per exemple, si vols que la gent tinga el costum de reciclar, que tu ho faces o ho deixes de fer, no canviarà en absolut les coses.

I aleshores, què devem fer si volem aconseguir una acció global? En les nostres mans només tenim l'opció d'executar accions de manera individual. Però, alguna d'estes accions pot tindre efectes globals? La resposta és sí: l'acció política. De manera que, dit esquemàticament, la segona conclusió que obtenim de la teoria de l'acció individual (d'ara endavant, TAI) és:
[2] "Si vols canviar el món, has de realitzar accions que incidisquen directament sobre l'estructura, els hàbits i les idees de la societat. Això només es pot fer mitjançant l'acció política: lleis, propaganda, decrets, prohibicions, sancions..."
Seguint l'exemple de [1], hom hauria de crear una llei de reciclatge que obligara a reciclar, o un sistema educatiu on s'ensenyara a fer-ho, però mai seria necessari que un mateix reciclara pel seu compte.

M'agradaria explicar en detall com s'aplica la TAI en alguns casos particulars, com són l'ecologisme, les eleccions polítiques o la solidaritat, però això seria estendre'm massa, de manera que deixaré estes discussions per a futures entrades.

Contra el Nacionalisme

2008-09-02T22:52:00.002+02:00

Després d'unes setmanes d'inactivitat i amb moltíssimes coses a dir, reprenc la publicació periòdica de les meues reflexions ací, en este blog. Com que tinc una llarga llista de temes pendents, aniré de cara a barraca, intentaré ser clar i directe: diré quines premisses accepte i deduiré quines conclusions se'n deriven.

El tema del qual vull parlar hui és el nacionalisme. Acceptaré que és un sentiment expressat per determinats grups socials i, com a tal, és irracional. Qualssevol altres significats del mot "nacionalisme" no els tindré en compte en estos paràgrafs.

Sembla evident que des del punt de vista de l'eficiència productiva, la subdivisió de la humanitat en infinits grupuscles autoorganitzats no és, ni de bon tros, l'organització òptima. La societat mundial que tant anhelaven els filòsofs il·lustrats s'aproxima molt més a un model racional d'organitzar el conjunt dels éssers humans. Un sol estat, un únic marc legal, un mercat globalitzat, una riquesa millor repartida... Són tants i tan obvis els avantatges d'un model racional d'humanitat, que se'm fa difícil entendre els partidaris més vehements del nacionalisme.

Ara bé, on podem observar més clarament els elements més irracionals del nacionalisme? Per exemple, en els crits de joia dels seguidors més fervents de la selecció de futbol campiona d'Europa; també en la defensa incondicional dels mitjans de comunicació d'un ex-campió mundial de Fórmula 1; més encara en els exabruptes que molta gent proferix contra un compatriota pel simple fet de plantejar una consulta democràtica via referèndum. El sentiment atàvic de pertànyer a un grup tancat. L'odi envers el diferent o envers aquell que vol separar-se del grup. L'arrelament en les tradicions del passat i la reticència al progrés... Crec que són signes suficients com perquè pugueu detectar vosaltres mateixos qualsevol focus de nacionalisme!

Però, vist així, el nacionalisme pot tenir alguna justificació? Se m'acuden ben pocs casos. Potser este sentiment de grup siga beneficiós quan hi ha una clara asimetria entre societats en contacte. El grup dominant utilitza el sentiment nacional per oprimir el seu rival. Mentrestant, el grup dominat utilitza este mateix sentiment per tal de mantenir-se unit i defensar els drets dels seus individus. Si esta lluita per la igualtat acaba (amb victòria del feble), el nacionalisme deixa de tenir sentit.

Cadena Perpètua

2008-08-02T11:01:00.003+02:00

Este matí m'he despertat, com faig tots els dies, amb la suau remor de la ràdio-despertador. Crec que devia ser la cadena Ídem; feien la típica tertúlia. També recorde haver sentit, mig endormiscat, com, de manera irada, els participants parlaven d'una de les notícies del dia: l'eixida de la presó de l'etarra De Juana Chaos.

El debat, com podeu imaginar, se centrava en la conveniència o no de l'existència de penes extraordinàries per a delinqüents extraordinaris. El repetitiu exemple del pobre desgraciat que roba per necessitat i del terrorista calculador sense escrúpols ha amanit la conversa. Perquè, evidentment, a priori és obvi que un d'ells sempre podrà rehabilitar-se i l'altre no...

Perquè, no ho oblidem, la nostra benvolguda Constitución expressa clarament que la funció de les penes de presó és la rehabilitació de l'empresonat, independentment del delicte comés. Ara bé, haurem de distingir dos tipus d'éssers humans: aquells capaços de rehabilitar-se, i aquells altres que no tenen aquesta habilitat. Evidentment, un terrorista tornarà a matar quan isca de la presó, però un lladre mai no tornarà a robar i un prevaricador haurà perdut la capacitat de prevaricar. Per tant, fem distincions a priori! Pregonem allò que anomenem justícia igual per a tots i afegim les paraules "...aquells que ens interessen".

Si alguna cosa deu tenir la justícia per tal que siga justa és la impersonalitat. No podem fer una "justícia a la carta" pel simple fet que no podria ser justa! Amb una qüestió d'una importància capital com aquesta, cal ser una mica seriosos i rigorosos. Si volem canviar la Constitució, afegir la cadena perpètua (o la pena de mort, per què no?), és sens dubte una opció legítima (la presó pot jugar -i ho ha fet- diferents papers, pot ser rehabilitadora, venjativa, preventiva...), però fem-ho sense distinció de principi. Una vegada comencem a jugar dins d'un marc constitucional hem d'acceptar les regles del joc. No és això la democràcia?

La família és la família

2008-07-28T10:19:00.000+02:00

Les primeres agrupacions humanes de les quals coneixem alguna cosa, siga pels estudis paleontològics o pels estudis antropològics de les societats primitives d'Austràlia i Polinèsia, s'organitzaven en classes jerarquitzades, essent la primera subdivisió important la de la tribu en clans. Aquesta subdivisió no obeïa en un principi a raons de consanguinitat, però és cert que acabà fent-ho, donant lloc a allò que els sociòlegs anomenen família.

I aquesta proto-família ha anat evolucionant en funció del context històrico-social i ha arribat als nostres dies en les diferents formes que coneixem, des de la clàssica unitat pare-mare-fills a les agrupacions més amples tant en vertical (avis-nets) com en horitzontal (tiets-cosins). Més encara, les unions conjugals tampoc no s'han convertit en un paradigma inflexible sinó que arreu del món s'han desenvolupat al voltant de la dicotomia mono/poli-gàmia, i en els últims temps estem vivint una altra nova distinció en funció del gènere (homo/hetero-sexual).

I bé, per què he volgut parlar de tot açò? Simplement com a introducció d'allò que ha sigut per a mi aquest cap de setmana. Vaig convidar a les meues germanes (2) a passar un parell de dies a ma casa (a Barcelona) i fer una mica de convivència i de dissertació sobre la vida, la família, on anem, d'on venim. Ja sabeu, tot allò que fan els germans grans. I he de dir que n'isc molt satisfet. Crec que en els temps que corren, la família pot ser un molt bon punt de partida on recolzar-se en els mals moments i amb qui compartir els moments de joia. I això és així malgrat que els ideals neo-socialistes (i ací és on sembla que molts de vosaltres no hi estareu d'acord) del segle XXI s'han hagut d'adaptar a una societat en una constant pèrdua de valors i principis. Si la dreta ideològica no ha sabut triar correctament els valors que calia defensar, l'esquerra progressista s'ha dedicat a destroçar-los. Per a guanyar vots en una societat on manquen els valors, el millor programa polític és prescindir de tots ells. I per això avui veiem com els drets que any rere any anem aconseguint (a Espanya, Europa, Estats Units, trieu el que vulgueu) són el dret a perdre el valor família, el dret a perdre el valor llibertat, el dret a perdre el valor vida...

Però, ull! Des d'una perspectiva historicista (què en diria el bo de Marx?) potser la pèrdua de valors és només un altre pas en el decurs de la humanitat. No ens alarmem! Ara, això sí, jo, mentrestant, intentaré traure profit dels pocs que en queden.

[Dedicat a les meues germanetes Rosana i Maria! (i als pares també, va!)]

Tot es redó

2008-07-23T19:57:00.000+02:00

Hui comence, per fi, un nou projecte a la meua vida, no tan ambiciós com altres que ja he abandonat, però molt més realista que altres que encara no han vist la llum.

Todo en la vida es redondo. Este cenicero, esta copa, aquel reloj y aquella diana, digué convençut aquell home. Pero la pantalla de televisión es cuadrada, replicà a l'instant un jove. Pues sí, tienes razón; pero lo que sale en ella también es redondo.

La humanitat porta milers d'anys discutint sobre allò que està bé i allò que està malament, sobre la justícia, la virtut, la felicitat, la raó, la llibertat... Però quan hom sent una reflexió tan directa i sincera, tot es redó, no pot fer més que callar i atorgar.

Per això, intentaré fer reflexions com aquesta sobre allò que crega interessant d'ara endavant en aquest espai. Així, faig el tret d'eixida d'aquest nou projecte, d'aquest blog. Espere que us agrade.