dilluns, 28 de juliol del 2008

La família és la família

Les primeres agrupacions humanes de les quals coneixem alguna cosa, siga pels estudis paleontològics o pels estudis antropològics de les societats primitives d'Austràlia i Polinèsia, s'organitzaven en classes jerarquitzades, essent la primera subdivisió important la de la tribu en clans. Aquesta subdivisió no obeïa en un principi a raons de consanguinitat, però és cert que acabà fent-ho, donant lloc a allò que els sociòlegs anomenen família.

I aquesta proto-família ha anat evolucionant en funció del context històrico-social i ha arribat als nostres dies en les diferents formes que coneixem, des de la clàssica unitat pare-mare-fills a les agrupacions més amples tant en vertical (avis-nets) com en horitzontal (tiets-cosins). Més encara, les unions conjugals tampoc no s'han convertit en un paradigma inflexible sinó que arreu del món s'han desenvolupat al voltant de la dicotomia mono/poli-gàmia, i en els últims temps estem vivint una altra nova distinció en funció del gènere (homo/hetero-sexual).

I bé, per què he volgut parlar de tot açò? Simplement com a introducció d'allò que ha sigut per a mi aquest cap de setmana. Vaig convidar a les meues germanes (2) a passar un parell de dies a ma casa (a Barcelona) i fer una mica de convivència i de dissertació sobre la vida, la família, on anem, d'on venim. Ja sabeu, tot allò que fan els germans grans. I he de dir que n'isc molt satisfet. Crec que en els temps que corren, la família pot ser un molt bon punt de partida on recolzar-se en els mals moments i amb qui compartir els moments de joia. I això és així malgrat que els ideals neo-socialistes (i ací és on sembla que molts de vosaltres no hi estareu d'acord) del segle XXI s'han hagut d'adaptar a una societat en una constant pèrdua de valors i principis. Si la dreta ideològica no ha sabut triar correctament els valors que calia defensar, l'esquerra progressista s'ha dedicat a destroçar-los. Per a guanyar vots en una societat on manquen els valors, el millor programa polític és prescindir de tots ells. I per això avui veiem com els drets que any rere any anem aconseguint (a Espanya, Europa, Estats Units, trieu el que vulgueu) són el dret a perdre el valor família, el dret a perdre el valor llibertat, el dret a perdre el valor vida...

Però, ull! Des d'una perspectiva historicista (què en diria el bo de Marx?) potser la pèrdua de valors és només un altre pas en el decurs de la humanitat. No ens alarmem! Ara, això sí, jo, mentrestant, intentaré traure profit dels pocs que en queden.


[Dedicat a les meues germanetes Rosana i Maria! (i als pares també, va!)]

dimecres, 23 de juliol del 2008

Tot es redó

Hui comence, per fi, un nou projecte a la meua vida, no tan ambiciós com altres que ja he abandonat, però molt més realista que altres que encara no han vist la llum.

Todo en la vida es redondo. Este cenicero, esta copa, aquel reloj y aquella diana, digué convençut aquell home. Pero la pantalla de televisión es cuadrada, replicà a l'instant un jove. Pues sí­, tienes razón; pero lo que sale en ella también es redondo.

La humanitat porta milers d'anys discutint sobre allò que està bé i allò que està malament, sobre la justí­cia, la virtut, la felicitat, la raó, la llibertat... Però quan hom sent una reflexió tan directa i sincera, tot es redó, no pot fer més que callar i atorgar.

Per això, intentaré fer reflexions com aquesta sobre allò que crega interessant d'ara endavant en aquest espai. Així, faig el tret d'eixida d'aquest nou projecte, d'aquest blog. Espere que us agrade.