La TAI i l'ecologisme

Com us havia promés, i amb una mica de retard, intentaré aplicar les idees contingudes en la primera entrada sobre la Teoria de l'Acció Individual al cas particular de l'ecologisme.

Segons esta teoria, l'acció aïllada d'un individu no ha de ser necessàriament coherent amb el seu pensament global de com ha de ser el món. Recordeu que estos tipus d'accions a què m'estic referint es contraposen a allò que he anomenat acció política, la qual, per definició, incideix directament sobre el món canviant-lo de manera apreciable.

Abandonem l'abstracció i plantegem el problema particular de l'ecologisme. Considereu algú que té molta estima pel medi ambient, fins a l'extrem més irracional que pugueu imaginar, lluitant fins i tot contra coses com l'energia nuclear o la ingesta d'aliments d'origen animal. Esta persona té una idea de com vol que siga el món: un món on els pocs residus que existeixen són tots ells reciclats, on els únics tipus d'energia que es fan servir són les ineficients energies renovables, on ningú fa servir vehicles motoritzats, on el progrés, en definitiva, s'ha convertit clarament en un retrocés endèmic.

Considerem, dic, esta visió del món des d'un punt de vista neutral, i preguntem-nos com podem aconseguir que el món real s'assemble com més millor a este món idealitzat, tot suposant que este és l'objectiu del nostre individu. I ara, abans de respondre a esta pregunta, considereu el tipus de conductes que l'ecologisme sembla comportar: una malaltissa obsessió per separar les escombreries, una al·lèrgia a l'ús d'aparells que tinguen motor, una artificial preferència pels aliments produïts mitjançant l'assasinat d'organismes vegetals...

Finalment, reflexionem si la pregunta "com canviar el món?" té com a resposta la suma de conductes individuals especificades más amunt. Essent clar, creieu que el fet que el nostre individu separe les escombreries cada dia farà que el medi ambient siga més respectat, estiga más sa, sobrevisca millot o digueu-li com vulgueu? O estic completament equivocat, o la resposta és clarament NO! La conducta individual fracassa totalment si la seua finalitat és canviar el món. Però ull! No estic dient que totes estes accions hagen de ser eradicades, que no tinguen sentit o que siguen totalment innòcues. Una persona pot fer totes estes coses per sentir-se realitzada, per pur romanticisme, per sentir-se socialment acceptada, etc. El que afirme categòricament és que, si esta persona fa totes estes coses per a canviar el món, aleshores està actuant per ignorància, està equivocant els mitjans utilitzats per a aconseguir un determinat fi.

Fixeu-vos que estic dient obvietats: que una persona recicle no elimina la contaminació, que una persona deixe de menjar carn no canvia la producció alimentària mundial, que una persona vaja en bicicleta a treballar no canvia el nivell de CO2 a l'atmosfera... Clar que no!, direu alguns, s'ha de considerar la "suma" d'accions individuals. I jo responc: Fals!, l'acció global no és la suma d'accions individuals, sinó una cosa totalment diferent: no s'aconsegueix que tothom recicle tot reciclant un mateix, sinó creant lleis a favor del reciclatge, o imposant sancions o premis, o mitjançant una agressiva campanya publicitària. Però mai s'aconsegueix separant a casa les escombreries i llançant cada bossa al seu contenidor!!

He intentat no estendre'm massa i anar al cor de la qüestió. L'acció ecologista s'equivoca profundament si creu en les accions individuals com a mitjans per aconseguir el seu fi. L'acció global és altra cosa que reciclar, no menjar carn o anar en bici; i no fer tot açò i creure en els ideals ecologistes és totalment coherent.

Caiga Quien Caiga

CQC (Caiga Quien Caiga) és un programa de televisió que fan a LaSexta. És un format antic que TeleCinco va recuperar fa 2 o 3 anys i que la cadena d'Emilio Aragón va comprar la temporada passada.

Basat en reportatges irreverents i fregant la mala educació, certament fan patir (sobretot) als nostres polítics amb preguntes i comentaris punyents. A més, tenen una secció anomenada "Proteste Ya" on, a petició popular, intenten resoldre un problema ciutadà, com per exemple (a l'últim programa), evitar que el servei de rodalies gallec tanque algunes estacions que eren utilitzades per un gruix molt pobre de gent.

És pertinent dir que, si puc, intente veure el programa cada setmana (abans el feien dijous, ara l'han canviat a dilluns, per problemes d'audiència), però això no és motiu per a deixar d'afirmar que este nou CQC és un programa totalment tendenciós i classista. De tot este aire "progre" que inunda LaSexta (Buenafuente i Wyoming al capdavant), sens dutbe este programa de reportatges és el més paradigmàtic: creient tenir possessió de la veritat, menyspreen amb arrogància a tots aquells que no pensen com ells. Per exemple, fa unes setmanes van ser molt crítics amb uns periodistes d'una altra televisió (escorada a la dreta) perquè van impedir a la reportera del Caiga fer les seues preguntes capcioses a l'imputat Carlos Fabra. I ho van fer utilitzant el tipus d'armes que utilitza el Caiga! Des de la meua posició ideològicament centrada (o, almenys, no pas escorada cap als extrems), em sorprén este tipus d'al·legat. Per què quan algú que pensa diferent a nosaltres fa exactament el mateix que nosaltres creiem tenir el dret a criticar-lo?

Continuarà...

Parèntesi Literari

"Yo he llegado a hacerme muy cínico en estas cuestiones; quiero decir que es imposible creer en la permanencia del amor del hombre o de la mujer. O, por lo menos, es imposible creer en la permanencia de una pasión temprana. Tal como yo lo veo, con relación al hombre por lo menos, un enamoramiento, el amor por una mujer determinada, está dentro del género de la ampliación de la experiencia. Con cada mujer hacia la que un hombre se siente atraído parece llegar un ensanchamiento de la propia visión o, si lo prefiere usted, parece llegar la adquisición de un nuevo territorio. La configuración de las cejas, el tono de la voz, un extraño gesto característico, todas estas cosas -y son estas cosas las que hacen la pasión amorosa-, todas estas cosas, digo, son, en el horizonte del paisaje, otros tantos objetos que tientan a un hombre para que vaya más allá, para que explore. Quiere llegar, por así decirlo, detrás de esas cejas con un dibujo peculiar, como si deseara ver el mundo con los ojos que protegen. Quiere oír esa voz ensayando todas las afirmaciones posibles, hablando de todos los asuntos imaginables; quiere ver esos gestos característicos delante de todos los fondos posibles. Sobre el instinto sexual sé muy poco y no creo que signifique mucho en una pasión realmente grande. Puede despertarse por cosas tan insignificantes -un cordón desatado de un zapato, la mirada de unos ojos al pasar-, que creo mejor dejarlo fuera de nuestros cálculos. No quiero decir con esto que existan grandes pasiones sin el deseo de llegar a la consumación. Eso me parece que es un hecho sabido y que se trata por tanto de una cuestión que no es necesario comentar. Es una cosa, con todos sus accidentes, que hay que dar por sentado, como en una novela, o en una biografía, damos por sentado que los personajes toman sus comidas con cierta regularidad. Pero la verdadera fiebre del deseo, el verdadero fuego de una pasión largo tiempo mantenida y que termina por agotar el alma de un hombre, es el vehemente anhelo de identidad con la mujer que ama. Desea ver con los mismos ojos, tocar con los mismos órganos del tacto, oír con los mismos oídos, perder su identidad, sentirse en vuelto, ser sostenido. Porque se diga lo que se quiera sobre la relación entre los sexos, no hay hombre que ame a una mujer sin desear acudir a ella para renovar su arrojo, para acabar con sus dificultades. Y ése será el manantial del deseo que sienta por ella. Todos tenemos mucho miedo, todos estamos muy solos, todos estamos muy necesitados de alguna confirmación exterior de que merecemos existir.

De manera que, durante algún tiempo, si tal pasión llega a consumarse, el hombre conseguirá lo que desea. Logrará el apoyo moral, el aliento, el alivio de la sensación de soledad, la seguridad de su propia valía. Pero estas cosas pasan; pasan tan inevitablemente como las sombras atraviesan los relojes de sol. Es triste, pero es así. Las páginas del libro se hacen familiares; hemos tomado demasiadas veces la curva más hermosa de la carretera. Bien; ésta es la historia más triste.

Y sin embargo, creo firmemente que para cada hombre llega al fin una mujer..., pero no; ésa es la manera equivocada de formularlo. Para cada hombre llega al fin una época en la vida en que la mujer, al poner en ese momento su sello en la imaginación masculina, lo pone definitivamente. Ese hombre no viajará ya en busca de nuevos horizontes; nunca más se echará el macuto a la espalda; abandonará esos escenarios. Se habrá retirado."

Fragment del llibre The Good Soldier, de Ford Madox Ford (traducció castellana de J.L. López Muñoz).

Teoria de l'Acció Individual

Feia temps que volia deixar escrit en algun lloc unes idees que em ronden pel cap sobre l'activitat humana i el seu entorn, i crec que esta és l'ocasió idònia i este és el lloc adient.

La tesi principal és molt senzilla: l'acció humana individual no té, en absolut, cap tipus de repercussió directa o indirecta sobre el decurs de la història de la humanitat, considerada com un tot. Sembla lògic, no? Penseu, com els agrada fer als filòsofs analítics, en este món tal com és ara, i en este mateix món sense les coses que heu fet i les decisions que heu pres. És a dir, compareu mons possibles i fixeu-vos en les seues diferències. De manera evident, i amb un grau de detall elevat, els mons són iguals.

No he fet cap descobriment, direu. Les accions humanes individuals només esdevenen efectives quan tenen un suport crític per part de la societat. En eixe cas, la massa social té la capacitat d'actuar globalment i canviar alguns aspectes del món en què vivim. Però, no siguem il·lusos: quan s'assoleix l'estat en què la societat actua i decideix, l'individu no pinta absolutament res, ha estat completament alienat. L'acció social no és de cap de les maneres la suma d'accions individuals. Té un altre estatus. Si no veieu clar este punt, crucial, torneu a fer la reflexió dels diferents mons possibles...

Si concedim, doncs, que l'acció social no s'aconsegueix mitjançant la suma de moltes accions individuals, quines conclusions n'obtenim? La primera i més directa:
[1]: "Si vols canviar el món, tu mateix no has de ser coherent amb els principis que defenses. Millor dit, ser-ho no t'ajudarà en el teu propòsit. Pots escollir ser coherent per altres motius: romanticisme, ignorància, etc."
Per exemple, si vols que la gent tinga el costum de reciclar, que tu ho faces o ho deixes de fer, no canviarà en absolut les coses.

I aleshores, què devem fer si volem aconseguir una acció global? En les nostres mans només tenim l'opció d'executar accions de manera individual. Però, alguna d'estes accions pot tindre efectes globals? La resposta és sí: l'acció política. De manera que, dit esquemàticament, la segona conclusió que obtenim de la teoria de l'acció individual (d'ara endavant, TAI) és:
[2] "Si vols canviar el món, has de realitzar accions que incidisquen directament sobre l'estructura, els hàbits i les idees de la societat. Això només es pot fer mitjançant l'acció política: lleis, propaganda, decrets, prohibicions, sancions..."
Seguint l'exemple de [1], hom hauria de crear una llei de reciclatge que obligara a reciclar, o un sistema educatiu on s'ensenyara a fer-ho, però mai seria necessari que un mateix reciclara pel seu compte.


M'agradaria explicar en detall com s'aplica la TAI en alguns casos particulars, com són l'ecologisme, les eleccions polítiques o la solidaritat, però això seria estendre'm massa, de manera que deixaré estes discussions per a futures entrades.

Contra el Nacionalisme

Després d'unes setmanes d'inactivitat i amb moltíssimes coses a dir, reprenc la publicació periòdica de les meues reflexions ací, en este blog. Com que tinc una llarga llista de temes pendents, aniré de cara a barraca, intentaré ser clar i directe: diré quines premisses accepte i deduiré quines conclusions se'n deriven.

El tema del qual vull parlar hui és el nacionalisme. Acceptaré que és un sentiment expressat per determinats grups socials i, com a tal, és irracional. Qualssevol altres significats del mot "nacionalisme" no els tindré en compte en estos paràgrafs.

Sembla evident que des del punt de vista de l'eficiència productiva, la subdivisió de la humanitat en infinits grupuscles autoorganitzats no és, ni de bon tros, l'organització òptima. La societat mundial que tant anhelaven els filòsofs il·lustrats s'aproxima molt més a un model racional d'organitzar el conjunt dels éssers humans. Un sol estat, un únic marc legal, un mercat globalitzat, una riquesa millor repartida... Són tants i tan obvis els avantatges d'un model racional d'humanitat, que se'm fa difícil entendre els partidaris més vehements del nacionalisme.

Ara bé, on podem observar més clarament els elements més irracionals del nacionalisme? Per exemple, en els crits de joia dels seguidors més fervents de la selecció de futbol campiona d'Europa; també en la defensa incondicional dels mitjans de comunicació d'un ex-campió mundial de Fórmula 1; més encara en els exabruptes que molta gent proferix contra un compatriota pel simple fet de plantejar una consulta democràtica via referèndum. El sentiment atàvic de pertànyer a un grup tancat. L'odi envers el diferent o envers aquell que vol separar-se del grup. L'arrelament en les tradicions del passat i la reticència al progrés... Crec que són signes suficients com perquè pugueu detectar vosaltres mateixos qualsevol focus de nacionalisme!

Però, vist així, el nacionalisme pot tenir alguna justificació? Se m'acuden ben pocs casos. Potser este sentiment de grup siga beneficiós quan hi ha una clara asimetria entre societats en contacte. El grup dominant utilitza el sentiment nacional per oprimir el seu rival. Mentrestant, el grup dominat utilitza este mateix sentiment per tal de mantenir-se unit i defensar els drets dels seus individus. Si esta lluita per la igualtat acaba (amb victòria del feble), el nacionalisme deixa de tenir sentit.

Cadena Perpètua

Este matí m'he despertat, com faig tots els dies, amb la suau remor de la ràdio-despertador. Crec que devia ser la cadena Ídem; feien la típica tertúlia. També recorde haver sentit, mig endormiscat, com, de manera irada, els participants parlaven d'una de les notícies del dia: l'eixida de la presó de l'etarra De Juana Chaos.

El debat, com podeu imaginar, se centrava en la conveniència o no de l'existència de penes extraordinàries per a delinqüents extraordinaris. El repetitiu exemple del pobre desgraciat que roba per necessitat i del terrorista calculador sense escrúpols ha amanit la conversa. Perquè, evidentment, a priori és obvi que un d'ells sempre podrà rehabilitar-se i l'altre no...

Perquè, no ho oblidem, la nostra benvolguda Constitución expressa clarament que la funció de les penes de presó és la rehabilitació de l'empresonat, independentment del delicte comés. Ara bé, haurem de distingir dos tipus d'éssers humans: aquells capaços de rehabilitar-se, i aquells altres que no tenen aquesta habilitat. Evidentment, un terrorista tornarà a matar quan isca de la presó, però un lladre mai no tornarà a robar i un prevaricador haurà perdut la capacitat de prevaricar. Per tant, fem distincions a priori! Pregonem allò que anomenem justícia igual per a tots i afegim les paraules "...aquells que ens interessen".

Si alguna cosa deu tenir la justícia per tal que siga justa és la impersonalitat. No podem fer una "justícia a la carta" pel simple fet que no podria ser justa! Amb una qüestió d'una importància capital com aquesta, cal ser una mica seriosos i rigorosos. Si volem canviar la Constitució, afegir la cadena perpètua (o la pena de mort, per què no?), és sens dubte una opció legítima (la presó pot jugar -i ho ha fet- diferents papers, pot ser rehabilitadora, venjativa, preventiva...), però fem-ho sense distinció de principi. Una vegada comencem a jugar dins d'un marc constitucional hem d'acceptar les regles del joc. No és això la democràcia?

La família és la família

Les primeres agrupacions humanes de les quals coneixem alguna cosa, siga pels estudis paleontològics o pels estudis antropològics de les societats primitives d'Austràlia i Polinèsia, s'organitzaven en classes jerarquitzades, essent la primera subdivisió important la de la tribu en clans. Aquesta subdivisió no obeïa en un principi a raons de consanguinitat, però és cert que acabà fent-ho, donant lloc a allò que els sociòlegs anomenen família.

I aquesta proto-família ha anat evolucionant en funció del context històrico-social i ha arribat als nostres dies en les diferents formes que coneixem, des de la clàssica unitat pare-mare-fills a les agrupacions més amples tant en vertical (avis-nets) com en horitzontal (tiets-cosins). Més encara, les unions conjugals tampoc no s'han convertit en un paradigma inflexible sinó que arreu del món s'han desenvolupat al voltant de la dicotomia mono/poli-gàmia, i en els últims temps estem vivint una altra nova distinció en funció del gènere (homo/hetero-sexual).

I bé, per què he volgut parlar de tot açò? Simplement com a introducció d'allò que ha sigut per a mi aquest cap de setmana. Vaig convidar a les meues germanes (2) a passar un parell de dies a ma casa (a Barcelona) i fer una mica de convivència i de dissertació sobre la vida, la família, on anem, d'on venim. Ja sabeu, tot allò que fan els germans grans. I he de dir que n'isc molt satisfet. Crec que en els temps que corren, la família pot ser un molt bon punt de partida on recolzar-se en els mals moments i amb qui compartir els moments de joia. I això és així malgrat que els ideals neo-socialistes (i ací és on sembla que molts de vosaltres no hi estareu d'acord) del segle XXI s'han hagut d'adaptar a una societat en una constant pèrdua de valors i principis. Si la dreta ideològica no ha sabut triar correctament els valors que calia defensar, l'esquerra progressista s'ha dedicat a destroçar-los. Per a guanyar vots en una societat on manquen els valors, el millor programa polític és prescindir de tots ells. I per això avui veiem com els drets que any rere any anem aconseguint (a Espanya, Europa, Estats Units, trieu el que vulgueu) són el dret a perdre el valor família, el dret a perdre el valor llibertat, el dret a perdre el valor vida...

Però, ull! Des d'una perspectiva historicista (què en diria el bo de Marx?) potser la pèrdua de valors és només un altre pas en el decurs de la humanitat. No ens alarmem! Ara, això sí, jo, mentrestant, intentaré traure profit dels pocs que en queden.


[Dedicat a les meues germanetes Rosana i Maria! (i als pares també, va!)]

Tot es redó

Hui comence, per fi, un nou projecte a la meua vida, no tan ambiciós com altres que ja he abandonat, però molt més realista que altres que encara no han vist la llum.

Todo en la vida es redondo. Este cenicero, esta copa, aquel reloj y aquella diana, digué convençut aquell home. Pero la pantalla de televisión es cuadrada, replicà a l'instant un jove. Pues sí­, tienes razón; pero lo que sale en ella también es redondo.

La humanitat porta milers d'anys discutint sobre allò que està bé i allò que està malament, sobre la justí­cia, la virtut, la felicitat, la raó, la llibertat... Però quan hom sent una reflexió tan directa i sincera, tot es redó, no pot fer més que callar i atorgar.

Per això, intentaré fer reflexions com aquesta sobre allò que crega interessant d'ara endavant en aquest espai. Així, faig el tret d'eixida d'aquest nou projecte, d'aquest blog. Espere que us agrade.