Un dels biòlegs més mediàtics dels últims temps, el professor Richard Dawkins, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de València fa un parell de dies. En la seua obra més coneguda, "El gen egoista", fa una apologia desmesurada de la teoria de l'evolució darwiniana i la desenvolupa fins a l'extrem, canviant el mot "individu" o "espècie" de la teoria original pel concepte més modern de "gen". En poques paraules, no és l'individu o l'espècie qui s'adapta al medi i sobreviu si té èxit, sinó el gen mateix.
S'ha de reconéixer que la teoria de Dawkins és molt atractiva i és acceptada per bona part de la comunitat científica (encara que la gent d'humanitats prefereix, sens dubte, la més kafkiana teoria de la sociobiologia). De fet, crec que estudiar l'adaptació del gen en lloc de l'adaptació de l'espècie és una perspectiva encertada i explicativa. No obstant això, si heu llegit el llibre, alguns capítols pequen d'optimisme i esdevenen ciència-ficció més que no pas una explicació científica rigorosa de l'evolucionisme.
Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.
El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: Sí les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però sí explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?
Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).
Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.
El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: Sí les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però sí explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?
Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).
