Malgrat que este espai no serà suficient per a dir tot allò que pense al respecte, no vull deixar passar l'oportunitat de manifestar la meua opinió sobre el "pla Bolonya", sobre les manifestacions en contra de la seua aplicació i sobre l'actuació del mossos d'esquadra la setmana passada.
Deixeu-me començar per l'últim punt. Els mossos d'esquadra van actuar fa uns dies contra un grup de persones (entre els quals hi havia alguns estudiants) que ocupava l'edifici històric de la Universitat de Barcelona des d'un temps ençà. Van ser cridats pel rector de la UB amb la missió de fer-los fora de l'edifici per tal de poder seguir amb el ritme normal del curs, en benefici de la totalitat d'estudiants de la universitat. Més enllà dels motius que tingués el rector per cridar-los, s'ha vist als mitjans que els mossos van procedir amb una violència evitable fins a cert punt. No obstant això, cal reconéixer que la tasca dels cossos policials és mantenir l'ordre públic amb el mínim de violència possible, çò és, sense violència gratuïta. En el moment que algun integrant d'un cos policial sobrepasse allò que li és permés, evidentment haurà de respondre davant la justícia. Si per aconseguir açò cal que porten un número identificatiu (com proposa el meu amic Arnau, al seu blog), endavant, però, repetisc, es tracta de mantenir el nivell de violència policial en un mínim raonable, no d'eradicar-lo. L'actuació de la setmana passada per part dels mossos em sembla, com a molt, un pèl exagerada, però no "gratuïtament desproporcionada". Per definició, un organisme policial ha de poder defensar-se dels violents o actuar contra ells; si no, estem parlant de coses diferents.
En segon lloc, vull fer un parell de comentaris sobre el "pla Bolonya", el qual m'agradaria discutir més en profunditat en alguna altra entrada més endavant (quan en sàpiga més). Primera cosa: com tot, és un "pla" que té avantatges i inconvenients. Estos "pros" i "contres" afectaran d'una o altra manera a diferents grups de la comunitat universitària. De la consideració de tots estos elements i de la seua avaluació crítica deurà resultar un judici més o menys ferm. I segona cosa: és extremadament fàcil "oblidar" els arguments a favor de l'opinió contrària quan hom defensa una tesi; si volem afirmar que el pla Bolonya (no) és bo per a la comunitat universitària caldrà fer un esforç per demostrar que els avantatges (inconvenients) pesen més que els inconvenients (avantatges). En particular, i ací posposaré la discussió, el fet que este pla de convergència europea universitària facilite les convalidacions de títols i el "moviment d'estudiants" al si de la Unió Europea suposa, al meu parer, un enorme avantatge difícil de contrarestar amb alguns dels seus inconvenients, com poden ser la unificiació d'algunes carreres d'humanitats o el lleuger augment de preu de les matrícules dels màsters oficials.
Finalment, i este és el punt on he de ser més radical, vull ser rotund respecte als drets de "vaga i manifestació". Sempre he pensat que són els drets més inútils dins del sistema democràtic, però cada vegada més pense que no només són força inútils sinó profundament perjudicials. Encara que formalment crec que estos drets guanyats després de dècades de totalitarisme absolutista deuen continuar existint, la seua utilització pràctica és contrària a l'esperit democràtic. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar cada dia l'autobús públic per anar a treballar, encara que els conductors d'autobusos vulguen reclamar els seus drets mitjançant una vaga. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'anar a una facultat pública on he pagat per assistir a unes classes sense que cap altra persona m'impedisca el pas a la porta de la facultat, encara que alguns estudiants estiguen en contra del pla Bolonya. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar el cotxe i conduir per una via pública, encara que alguns ciutadans estiguen en contra de no-sé-què i vulguen manifestar-se tallant el trànsit. Al cap i a la fi, estem parlant d'un xoc de drets: davant d'esta dicotomia, els drets de vaga i manifestació són, per a mi, clarament secundaris. Si hom vol fer vaga, que mire de no afectar a la resta de ciutadans (o afectar-los mínimament), si hom vol manifestar-se que ho faça pacíficament i sense tallars vies públiques. Tan poc raonable és el que estic dient?
Deixeu-me començar per l'últim punt. Els mossos d'esquadra van actuar fa uns dies contra un grup de persones (entre els quals hi havia alguns estudiants) que ocupava l'edifici històric de la Universitat de Barcelona des d'un temps ençà. Van ser cridats pel rector de la UB amb la missió de fer-los fora de l'edifici per tal de poder seguir amb el ritme normal del curs, en benefici de la totalitat d'estudiants de la universitat. Més enllà dels motius que tingués el rector per cridar-los, s'ha vist als mitjans que els mossos van procedir amb una violència evitable fins a cert punt. No obstant això, cal reconéixer que la tasca dels cossos policials és mantenir l'ordre públic amb el mínim de violència possible, çò és, sense violència gratuïta. En el moment que algun integrant d'un cos policial sobrepasse allò que li és permés, evidentment haurà de respondre davant la justícia. Si per aconseguir açò cal que porten un número identificatiu (com proposa el meu amic Arnau, al seu blog), endavant, però, repetisc, es tracta de mantenir el nivell de violència policial en un mínim raonable, no d'eradicar-lo. L'actuació de la setmana passada per part dels mossos em sembla, com a molt, un pèl exagerada, però no "gratuïtament desproporcionada". Per definició, un organisme policial ha de poder defensar-se dels violents o actuar contra ells; si no, estem parlant de coses diferents.
En segon lloc, vull fer un parell de comentaris sobre el "pla Bolonya", el qual m'agradaria discutir més en profunditat en alguna altra entrada més endavant (quan en sàpiga més). Primera cosa: com tot, és un "pla" que té avantatges i inconvenients. Estos "pros" i "contres" afectaran d'una o altra manera a diferents grups de la comunitat universitària. De la consideració de tots estos elements i de la seua avaluació crítica deurà resultar un judici més o menys ferm. I segona cosa: és extremadament fàcil "oblidar" els arguments a favor de l'opinió contrària quan hom defensa una tesi; si volem afirmar que el pla Bolonya (no) és bo per a la comunitat universitària caldrà fer un esforç per demostrar que els avantatges (inconvenients) pesen més que els inconvenients (avantatges). En particular, i ací posposaré la discussió, el fet que este pla de convergència europea universitària facilite les convalidacions de títols i el "moviment d'estudiants" al si de la Unió Europea suposa, al meu parer, un enorme avantatge difícil de contrarestar amb alguns dels seus inconvenients, com poden ser la unificiació d'algunes carreres d'humanitats o el lleuger augment de preu de les matrícules dels màsters oficials.
Finalment, i este és el punt on he de ser més radical, vull ser rotund respecte als drets de "vaga i manifestació". Sempre he pensat que són els drets més inútils dins del sistema democràtic, però cada vegada més pense que no només són força inútils sinó profundament perjudicials. Encara que formalment crec que estos drets guanyats després de dècades de totalitarisme absolutista deuen continuar existint, la seua utilització pràctica és contrària a l'esperit democràtic. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar cada dia l'autobús públic per anar a treballar, encara que els conductors d'autobusos vulguen reclamar els seus drets mitjançant una vaga. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'anar a una facultat pública on he pagat per assistir a unes classes sense que cap altra persona m'impedisca el pas a la porta de la facultat, encara que alguns estudiants estiguen en contra del pla Bolonya. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar el cotxe i conduir per una via pública, encara que alguns ciutadans estiguen en contra de no-sé-què i vulguen manifestar-se tallant el trànsit. Al cap i a la fi, estem parlant d'un xoc de drets: davant d'esta dicotomia, els drets de vaga i manifestació són, per a mi, clarament secundaris. Si hom vol fer vaga, que mire de no afectar a la resta de ciutadans (o afectar-los mínimament), si hom vol manifestar-se que ho faça pacíficament i sense tallars vies públiques. Tan poc raonable és el que estic dient?
1 comentari:
Ho he llegit rapidet i fora de ma casa. Ara quan tinga un ratet i ganes intentaré deixar caure alguna idea que m'ha sorgit [si m'en recorde].
Una pregunta ràpida sí que em dona temps a fer respecte al dret a vaga.
Pensant en si el dret a vaga i manifestació hauria de ser secundari o no, en el cas de xocar amb altres drets de terceres persones [com tu proposes] me pregunte si no serà una condició necessària per al que convoca una vaga el fet que d'alguna manera [esperem que res greu] aixafe altres drets. No és inherent a la vaga el "mol·lestar" o el crear algun tipus de "desperfecte"? Té sentit una vaga que només afecta al manifestant?
No implica l'acceptació del dret a vaga la obligació d'acceptar les vagues dels demés? [sempre dins dels límits marcats] mmmhh... lailolà...
Ale... ja m'he entretingut un ratet abans de dinar.
Besets
Publica un comentari a l'entrada