Fa uns anys, durant els meus estudis de Filosofia (que encara no he acabat), vaig cursar una assignatura optativa sobre la Teoria de l'Argumentació. Atret pel nom, pel departament que l'organitzava i pel professor que la impartia, vaig decidir matricular-m'hi.
Els meus companys i jo vam aprendre moltes coses durant el semestre que durava l'assignatura. Vam estudiar (pràcticament fins a memoritzar!) tot el llistat de fal·làcies amb noms en llatí que hom podia cometre al llarg del seu discurs (ad hominem, ad verecundiam, cum hoc ergo propter hoc...). Vam escriure uns assajos argumentatius com a mètode d'avaluació d'una part del curs, tot separant clarament premisses, cos de l'argument i conclusions. Vam disctuir a classe alguns arguments fal·laços típics de polítics i d'altres pertanyents a filòsofs on les fal·làcies eren més difícils de trobar.
Malgrat totes les coses que vam fer durant sis mesos, allò que més va impressionar la meua retina, allò que encara hui recorde amb total nitidesa, és un acudit socarró aparegut en algun diari de tirada estatal que el professor va portar un dia a classe. Era una única vinyeta on dos personatges discutien. Parlaven del "conflicte basc", cadascun d'ells recolzava una de les dues opinions possibles (a favor o en contra del nacionalisme). I el diàleg que mantenien era una cosa així:
Persona 1: "Oye, Patxi, si logro convencerte de que el nacionalismo es la mejor opción política, entonces ¿estarás por fin de acuerdo conmigo?"
Persona 2: "Pues no Iñaki. ¡Ni siquiera en ese caso!"
Una conversa tan curta, un diàleg tan simple, servia per fer adonar-nos del que volia dir realment una "argumentació". L'objectiu d'un discurs argumentatiu, deia el nostre professor, és convéncer l'audiència a qui es dirigeix. I este "convenciment" no és més que el fet que qui ens escolte acabe estant d'acord amb el que nosaltres diem. Si un discurs argumentatiu té èxit, aleshores orador i oient acaben tenint el mateix punt de vista.
Això vol dir que, si en un diàleg alguna de les dues persones té com a premissa no acceptar mai com a bona l'opinió de l'altre, aleshores el diàleg mateix és impossible! Cal dir que, efectivament, esta premissa "anti-" l'opinió de l'altre no és en absolut racional. Perquè, racionalment, dues opinions contradictòries no poden ser veritat alhora: almenys un dels dos interlocutors ha d'estar equivocat. (Dins d'aquesta "equivocació" hi ha tot un ampli ventall de possibilitats: no coincidir en les premisses, haver comés alguna fal·làcia en l'argument, utilitzar llenguatges diferents)
En definitiva, si alguna cosa vam aprendre d'aquella assignatura és que, si volem traure profit d'una discussió argumentativa (racional, òbviament), aleshores hem d'acceptar que existeix la possibilitat d'abandonar la nostra creença si el nostre "oponent" ens convenç que és falsa. Si no acceptem això, millor no discutir i quedar-nos a casa.
Malgrat totes les coses que vam fer durant sis mesos, allò que més va impressionar la meua retina, allò que encara hui recorde amb total nitidesa, és un acudit socarró aparegut en algun diari de tirada estatal que el professor va portar un dia a classe. Era una única vinyeta on dos personatges discutien. Parlaven del "conflicte basc", cadascun d'ells recolzava una de les dues opinions possibles (a favor o en contra del nacionalisme). I el diàleg que mantenien era una cosa així:
Persona 1: "Oye, Patxi, si logro convencerte de que el nacionalismo es la mejor opción política, entonces ¿estarás por fin de acuerdo conmigo?"
Persona 2: "Pues no Iñaki. ¡Ni siquiera en ese caso!"
Una conversa tan curta, un diàleg tan simple, servia per fer adonar-nos del que volia dir realment una "argumentació". L'objectiu d'un discurs argumentatiu, deia el nostre professor, és convéncer l'audiència a qui es dirigeix. I este "convenciment" no és més que el fet que qui ens escolte acabe estant d'acord amb el que nosaltres diem. Si un discurs argumentatiu té èxit, aleshores orador i oient acaben tenint el mateix punt de vista.
Això vol dir que, si en un diàleg alguna de les dues persones té com a premissa no acceptar mai com a bona l'opinió de l'altre, aleshores el diàleg mateix és impossible! Cal dir que, efectivament, esta premissa "anti-" l'opinió de l'altre no és en absolut racional. Perquè, racionalment, dues opinions contradictòries no poden ser veritat alhora: almenys un dels dos interlocutors ha d'estar equivocat. (Dins d'aquesta "equivocació" hi ha tot un ampli ventall de possibilitats: no coincidir en les premisses, haver comés alguna fal·làcia en l'argument, utilitzar llenguatges diferents)
En definitiva, si alguna cosa vam aprendre d'aquella assignatura és que, si volem traure profit d'una discussió argumentativa (racional, òbviament), aleshores hem d'acceptar que existeix la possibilitat d'abandonar la nostra creença si el nostre "oponent" ens convenç que és falsa. Si no acceptem això, millor no discutir i quedar-nos a casa.
4 comentaris:
Hi ha un guanyador en la comunicació?
X
Mareeeee... açò se't plena de trolls!
Bon post Vicent. I ves per on, avui estic d'acord amb tu. En aquest àmbit compartim premisses, arguments i conclusions.
Una forta abraçada des de BCN,
Curiós, un entranyable abraç!
Publica un comentari a l'entrada