dissabte, 2 d’agost de 2008

Cadena Perpètua

Este matí m'he despertat, com faig tots els dies, amb la suau remor de la ràdio-despertador. Crec que devia ser la cadena Ídem; feien la típica tertúlia. També recorde haver sentit, mig endormiscat, com, de manera irada, els participants parlaven d'una de les notícies del dia: l'eixida de la presó de l'etarra De Juana Chaos.

El debat, com podeu imaginar, se centrava en la conveniència o no de l'existència de penes extraordinàries per a delinqüents extraordinaris. El repetitiu exemple del pobre desgraciat que roba per necessitat i del terrorista calculador sense escrúpols ha amanit la conversa. Perquè, evidentment, a priori és obvi que un d'ells sempre podrà rehabilitar-se i l'altre no...

Perquè, no ho oblidem, la nostra benvolguda Constitución expressa clarament que la funció de les penes de presó és la rehabilitació de l'empresonat, independentment del delicte comés. Ara bé, haurem de distingir dos tipus d'éssers humans: aquells capaços de rehabilitar-se, i aquells altres que no tenen aquesta habilitat. Evidentment, un terrorista tornarà a matar quan isca de la presó, però un lladre mai no tornarà a robar i un prevaricador haurà perdut la capacitat de prevaricar. Per tant, fem distincions a priori! Pregonem allò que anomenem justícia igual per a tots i afegim les paraules "...aquells que ens interessen".

Si alguna cosa deu tenir la justícia per tal que siga justa és la impersonalitat. No podem fer una "justícia a la carta" pel simple fet que no podria ser justa! Amb una qüestió d'una importància capital com aquesta, cal ser una mica seriosos i rigorosos. Si volem canviar la Constitució, afegir la cadena perpètua (o la pena de mort, per què no?), és sens dubte una opció legítima (la presó pot jugar -i ho ha fet- diferents papers, pot ser rehabilitadora, venjativa, preventiva...), però fem-ho sense distinció de principi. Una vegada comencem a jugar dins d'un marc constitucional hem d'acceptar les regles del joc. No és això la democràcia?