Este matí m'he despertat, com faig tots els dies, amb la suau remor de la ràdio-despertador. Crec que devia ser la cadena Ídem; feien la típica tertúlia. També recorde haver sentit, mig endormiscat, com, de manera irada, els participants parlaven d'una de les notícies del dia: l'eixida de la presó de l'etarra De Juana Chaos.
El debat, com podeu imaginar, se centrava en la conveniència o no de l'existència de penes extraordinàries per a delinqüents extraordinaris. El repetitiu exemple del pobre desgraciat que roba per necessitat i del terrorista calculador sense escrúpols ha amanit la conversa. Perquè, evidentment, a priori és obvi que un d'ells sempre podrà rehabilitar-se i l'altre no...
Perquè, no ho oblidem, la nostra benvolguda Constitución expressa clarament que la funció de les penes de presó és la rehabilitació de l'empresonat, independentment del delicte comés. Ara bé, haurem de distingir dos tipus d'éssers humans: aquells capaços de rehabilitar-se, i aquells altres que no tenen aquesta habilitat. Evidentment, un terrorista tornarà a matar quan isca de la presó, però un lladre mai no tornarà a robar i un prevaricador haurà perdut la capacitat de prevaricar. Per tant, fem distincions a priori! Pregonem allò que anomenem justícia igual per a tots i afegim les paraules "...aquells que ens interessen".
Si alguna cosa deu tenir la justícia per tal que siga justa és la impersonalitat. No podem fer una "justícia a la carta" pel simple fet que no podria ser justa! Amb una qüestió d'una importància capital com aquesta, cal ser una mica seriosos i rigorosos. Si volem canviar la Constitució, afegir la cadena perpètua (o la pena de mort, per què no?), és sens dubte una opció legítima (la presó pot jugar -i ho ha fet- diferents papers, pot ser rehabilitadora, venjativa, preventiva...), però fem-ho sense distinció de principi. Una vegada comencem a jugar dins d'un marc constitucional hem d'acceptar les regles del joc. No és això la democràcia?
Perquè, no ho oblidem, la nostra benvolguda Constitución expressa clarament que la funció de les penes de presó és la rehabilitació de l'empresonat, independentment del delicte comés. Ara bé, haurem de distingir dos tipus d'éssers humans: aquells capaços de rehabilitar-se, i aquells altres que no tenen aquesta habilitat. Evidentment, un terrorista tornarà a matar quan isca de la presó, però un lladre mai no tornarà a robar i un prevaricador haurà perdut la capacitat de prevaricar. Per tant, fem distincions a priori! Pregonem allò que anomenem justícia igual per a tots i afegim les paraules "...aquells que ens interessen".
Si alguna cosa deu tenir la justícia per tal que siga justa és la impersonalitat. No podem fer una "justícia a la carta" pel simple fet que no podria ser justa! Amb una qüestió d'una importància capital com aquesta, cal ser una mica seriosos i rigorosos. Si volem canviar la Constitució, afegir la cadena perpètua (o la pena de mort, per què no?), és sens dubte una opció legítima (la presó pot jugar -i ho ha fet- diferents papers, pot ser rehabilitadora, venjativa, preventiva...), però fem-ho sense distinció de principi. Una vegada comencem a jugar dins d'un marc constitucional hem d'acceptar les regles del joc. No és això la democràcia?
5 comentaris:
Vicentico!
Aquesta vegada coincidim :(
no tinc aleshores cap crítica a fer-te.
Espero que gaudeixis d'un bon Agost.
Una forta abraçada,
Arnau.
hola!
Jo estic d'acord amb el que dius.
Però, precisament perquè ho estic, em pregunto fins a quin punt és "just" o, millor dit, adequat, que una persona que reconeix haver mort gent a sang freda i calculadament, i que al mateix temps sosté no se'n penedeix, s'ha rehabilitat.
Si no s'ha rehabilitat no hauria de sortir.
Hi, Siento:
Com va? El gran problema es que el tema De Juana Chaos ha estat sotmés a massa demagògia... La pena que ha expirat no era per actes terroriste sinò per amenaces escrites... Libertad Digital, la Cope i la resta de la caverna s'han encarregat de tergiversar el tema sense cap rubor ni escrúpul (que es l'únic que saben ferper altra banda...). En general estic molt d'acord amb la idea que defens.
Una abraçada des de Maryland,
Topete.
Després d'un (massa) curt període vacacional, us responc als vostres encertats comentaris:
A kmps:
Coincidisc amb tu que, efectivament, haurien d'existir mecanismes per a comprovar si un delinqüent s'ha rehabilitat o no. Tanmateix, no albire un mètode suficientment efectiu com per a decidir si la rehabilitació s'ha produït o no. És suficient la declaració d'intencions de l'empresonat, "no ho tornaré a fer, senyor jutge"? I si no és així, quines coses hauríem de valorar? Potser la propensió a cometre actes delictius (siga assasinar, robar, etc.)? I qui decideix, com, i en quina mesura, que aquesta propensió existeix? Veig, sincerament, molts problemes a l'hora de crear aquests mecanismes.
A alvagó:
offtopic: Hola amic! Feia temps que no parlàvem, espere que et vaja tot bé!
ontopic: Estic absolutament d'acord amb tu en l'aspecte que fas incidència. Un tema com aquest gairebé sempre està envoltat de molta demagògia i de molta fal·làcia, per a desgràcia d'aquells que ens agrada argumentar les nostres opinions. Per això és difícil trobar fòrums d'opinió on el tema De Juana es tracte de manera rigorosa i (suficientment) apolítica. El meu blog pretén, humilment, esdevenir un d'eixos oasis on cada opinió puga ser defensada amb la força dels arguments, no de la passió.
Vicent...veig que has deixat enrera les ganes de polèmica!
Publica un comentari a l'entrada