diumenge, 14 de setembre de 2008

Teoria de l'Acció Individual

Feia temps que volia deixar escrit en algun lloc unes idees que em ronden pel cap sobre l'activitat humana i el seu entorn, i crec que esta és l'ocasió idònia i este és el lloc adient.

La tesi principal és molt senzilla: l'acció humana individual no té, en absolut, cap tipus de repercussió directa o indirecta sobre el decurs de la història de la humanitat, considerada com un tot. Sembla lògic, no? Penseu, com els agrada fer als filòsofs analítics, en este món tal com és ara, i en este mateix món sense les coses que heu fet i les decisions que heu pres. És a dir, compareu mons possibles i fixeu-vos en les seues diferències. De manera evident, i amb un grau de detall elevat, els mons són iguals.

No he fet cap descobriment, direu. Les accions humanes individuals només esdevenen efectives quan tenen un suport crític per part de la societat. En eixe cas, la massa social té la capacitat d'actuar globalment i canviar alguns aspectes del món en què vivim. Però, no siguem il·lusos: quan s'assoleix l'estat en què la societat actua i decideix, l'individu no pinta absolutament res, ha estat completament alienat. L'acció social no és de cap de les maneres la suma d'accions individuals. Té un altre estatus. Si no veieu clar este punt, crucial, torneu a fer la reflexió dels diferents mons possibles...

Si concedim, doncs, que l'acció social no s'aconsegueix mitjançant la suma de moltes accions individuals, quines conclusions n'obtenim? La primera i més directa:
[1]: "Si vols canviar el món, tu mateix no has de ser coherent amb els principis que defenses. Millor dit, ser-ho no t'ajudarà en el teu propòsit. Pots escollir ser coherent per altres motius: romanticisme, ignorància, etc."
Per exemple, si vols que la gent tinga el costum de reciclar, que tu ho faces o ho deixes de fer, no canviarà en absolut les coses.

I aleshores, què devem fer si volem aconseguir una acció global? En les nostres mans només tenim l'opció d'executar accions de manera individual. Però, alguna d'estes accions pot tindre efectes globals? La resposta és : l'acció política. De manera que, dit esquemàticament, la segona conclusió que obtenim de la teoria de l'acció individual (d'ara endavant, TAI) és:
[2] "Si vols canviar el món, has de realitzar accions que incidisquen directament sobre l'estructura, els hàbits i les idees de la societat. Això només es pot fer mitjançant l'acció política: lleis, propaganda, decrets, prohibicions, sancions..."
Seguint l'exemple de [1], hom hauria de crear una llei de reciclatge que obligara a reciclar, o un sistema educatiu on s'ensenyara a fer-ho, però mai seria necessari que un mateix reciclara pel seu compte.


M'agradaria explicar en detall com s'aplica la TAI en alguns casos particulars, com són l'ecologisme, les eleccions polítiques o la solidaritat, però això seria estendre'm massa, de manera que deixaré estes discussions per a futures entrades.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Contra el Nacionalisme

Després d'unes setmanes d'inactivitat i amb moltíssimes coses a dir, reprenc la publicació periòdica de les meues reflexions ací, en este blog. Com que tinc una llarga llista de temes pendents, aniré de cara a barraca, intentaré ser clar i directe: diré quines premisses accepte i deduiré quines conclusions se'n deriven.

El tema del qual vull parlar hui és el nacionalisme. Acceptaré que és un sentiment expressat per determinats grups socials i, com a tal, és irracional. Qualssevol altres significats del mot "nacionalisme" no els tindré en compte en estos paràgrafs.

Sembla evident que des del punt de vista de l'eficiència productiva, la subdivisió de la humanitat en infinits grupuscles autoorganitzats no és, ni de bon tros, l'organització òptima. La societat mundial que tant anhelaven els filòsofs il·lustrats s'aproxima molt més a un model racional d'organitzar el conjunt dels éssers humans. Un sol estat, un únic marc legal, un mercat globalitzat, una riquesa millor repartida... Són tants i tan obvis els avantatges d'un model racional d'humanitat, que se'm fa difícil entendre els partidaris més vehements del nacionalisme.

Ara bé, on podem observar més clarament els elements més irracionals del nacionalisme? Per exemple, en els crits de joia dels seguidors més fervents de la selecció de futbol campiona d'Europa; també en la defensa incondicional dels mitjans de comunicació d'un ex-campió mundial de Fórmula 1; més encara en els exabruptes que molta gent proferix contra un compatriota pel simple fet de plantejar una consulta democràtica via referèndum. El sentiment atàvic de pertànyer a un grup tancat. L'odi envers el diferent o envers aquell que vol separar-se del grup. L'arrelament en les tradicions del passat i la reticència al progrés... Crec que són signes suficients com perquè pugueu detectar vosaltres mateixos qualsevol focus de nacionalisme!

Però, vist així, el nacionalisme pot tenir alguna justificació? Se m'acuden ben pocs casos. Potser este sentiment de grup siga beneficiós quan hi ha una clara asimetria entre societats en contacte. El grup dominant utilitza el sentiment nacional per oprimir el seu rival. Mentrestant, el grup dominat utilitza este mateix sentiment per tal de mantenir-se unit i defensar els drets dels seus individus. Si esta lluita per la igualtat acaba (amb victòria del feble), el nacionalisme deixa de tenir sentit.