dilluns, 21 de setembre de 2009

Països Catalans 85 - Sèrbia 63

Sí, senyors.

Ahir la selecció dels Països Catalans de bàsquet va guanyar la final del campionat europeu contra la selecció sèrbia. Una fita que la selecció espanyola mai no havia assolit.

Tots els periodistes (i no tan periodistes) esportius que hui s'omplin la boca amb la seua selecció espanyola haurien de saber que 8 dels 12 jugadors que l'Scariolo s'emportà a Polònia provenen de la regió europea anomenada "Països Catalans". Pau, Marc, Joan Carles, Ricky, Rudy i Raül són catalans, Víctor és valencià i Sergi és de les Illes Balears.

Quantes vegades hem sentit allò de: "¿Selección de los Países Catalanes esos? ¡Ja, ja! ¡A saber cuántos partidos ganaríais!", referit a qualsevol esport. Doncs mireu, si existís una selecció dels Països Catalans i una altra de la resta de l'estat espanyol, podeu ja eliminar qualsevol dubte al respecte de quina seria millor que l'altra.

Fixeu-vos si voleu en altres esports. Copa Davis de tennis: David Ferrer, Juan Carlos Ferrero, Rafa Nadal, Tommy Robredo... Valencians, mallorquins, catalans... I la selecció de futbol? Xavi, Piqué, Puyol, Capdevila, Cesc, Riera... I en Fórmula 1? Després d'anys de cansament amb el pesat de Fernando Alonso, ara arriba el català Jaume Alguersuari, el pilot més jove en córrer al volant d'un F1. I què dir de la resta d'esports de motor? Pedrosa, Lorenzo, Elías, Barberà, Espargaró...

La discussió sobre el nivell dels esportistes dels Països Catalans acaba, per tant, ací, així i ara. Un altre debat és el xoc de poders per a poder aconseguir llicències per a participar en campionats oficials. Un altre debat és, també, si a banda de l'esport, hi ha molts més motius per a demanar la independència d'esta euro-regió. Però allò que s'ha demostrat amb escreix és que

si els Països Catalans tingueren seleccions esportives pròpies no només no deixarien d'estar al nivell de les millors seleccions del món, sinó que la principal perjudicada seria la selecció espanyola, que deixaria d'estar a primera fila en esports d'importància cabdal com el futbol, el bàsquet, el tennis o el motor.

divendres, 11 de setembre de 2009

Contra el feminisme

Fa un parell de dies vaig veure un fragment d'un debat que feien a Els matins sobre la prostitució. El plantejament era ben senzill: prohibició o regularització?

D'una banda una senyora de la qual no recorde el nom defensava que s'havia de legislar al respecte i fer que la prostitució tingués unes condicions laborals de què ara manca. D'altra banda, l'advocada Lidia Falcón defensava l'abolició definitiva de la prostitució.

Ambdues opinions em semblen respectables, raonables i sensates. Cadascuna de les solucions té avantatges i inconvenients, tant en la seua justificació teòrica com en la seua implementació pràctica. No obstant això, deixe este debat en este punt i em fixe en els "arguments" de la senyoreta Falcón per defensar la seua posició.

Segons esta dona, la prostitució és una forma d'esclavitud de la dona. Com que l'esclavitud és contrària als drets humans, aleshores ha de ser eradicada. Un argument simple i directe. Però fal·laç.

En primer lloc, podem observar una fal·làcia evident en la definició de "prostitució" com a "forma d'esclavitud de la dona". Si això fos així, no tindria cabuda l'existència d'homes que exerceixen la prostitució. "Però són pocs en comparació!" - podríeu dir-me. En efecte, però la seua simple existència mostra la impossibilitat d'utilitzar eixa definició. Com a màxim, podríem dir que "la prostitució, en alguns (molts?) casos deriva en l'esclavitud de la dona." Aleshores, ja no estem atemptant contra la prostitució sinó contra alguna de les seues (contingents) conseqüències.

Ara, una vegada feta esta diferenciació, resta decidir la possibilitat d'eradicar l'esclavitud sense abolir la prostitució. És possible exercir esta professió de manera lliure? O, al menys, de manera tan lliure com els que treballen de fematers, cambrers, paletes, professors, científics...

"Ai, és que les prostitutes tenen eixa faena perquè no poden accedir a cap altra" - direu. Penseu, tanmateix, quants dels vostres coneguts "treballen del que treballen perquè no poden ser futbolistes, artistes, pilots de F1, empresaris multimilionaris..."

Per tant, l'argument de la "llibertat" a l'hora de triar la seua professió cau pel seu propi pes ja que, a la fi, cap de nosaltres és completament lliure en la seua tria (o bé tots ho som en alguna mesura).

"Escolta, i eixe títol?" - preguntareu. M'agrada que em feu tornar a este punt. He titulat esta entrada Contra el feminisme perquè els arguments de la senyoreta Falcón contra la prostitució es basaven, sobretot, en una premissa feminista implícita, del tipus: "tot allò que no siga explícitamente beneficiós per al gènere femení (i en un benefici major que l'obtingut pel gènere masculí) serà considerat injust, inhumà i caldrà lluitar per eradicar-ho". És clarament un pensament explícitament discriminatori i és un dels grans mals de la societat del segle XXI. Fins que les dones no reconeguen el perjudici que el feminisme ha fet durant la seua història, i fins que no aconseguim tots plegats eradicar les feministes de la faç de la Terra, no haurem aconseguit fer un necessari pas endavant en la història del progrés del gènere humà.

Mort al feminisme!

dilluns, 3 d’agost de 2009

Teoria de l'Argumentació

Fa uns anys, durant els meus estudis de Filosofia (que encara no he acabat), vaig cursar una assignatura optativa sobre la Teoria de l'Argumentació. Atret pel nom, pel departament que l'organitzava i pel professor que la impartia, vaig decidir matricular-m'hi.

Els meus companys i jo vam aprendre moltes coses durant el semestre que durava l'assignatura. Vam estudiar (pràcticament fins a memoritzar!) tot el llistat de fal·làcies amb noms en llatí que hom podia cometre al llarg del seu discurs (ad hominem, ad verecundiam, cum hoc ergo propter hoc...). Vam escriure uns assajos argumentatius com a mètode d'avaluació d'una part del curs, tot separant clarament premisses, cos de l'argument i conclusions. Vam disctuir a classe alguns arguments fal·laços típics de polítics i d'altres pertanyents a filòsofs on les fal·làcies eren més difícils de trobar.

Malgrat totes les coses que vam fer durant sis mesos, allò que més va impressionar la meua retina, allò que encara hui recorde amb total nitidesa, és un acudit socarró aparegut en algun diari de tirada estatal que el professor va portar un dia a classe. Era una única vinyeta on dos personatges discutien. Parlaven del "conflicte basc", cadascun d'ells recolzava una de les dues opinions possibles (a favor o en contra del nacionalisme). I el diàleg que mantenien era una cosa així:

Persona 1: "Oye, Patxi, si logro convencerte de que el nacionalismo es la mejor opción política, entonces ¿estarás por fin de acuerdo conmigo?"
Persona 2: "Pues no Iñaki. ¡Ni siquiera en ese caso!"

Una conversa tan curta, un diàleg tan simple, servia per fer adonar-nos del que volia dir realment una "argumentació". L'objectiu d'un discurs argumentatiu, deia el nostre professor, és convéncer l'audiència a qui es dirigeix. I este "convenciment" no és més que el fet que qui ens escolte acabe estant d'acord amb el que nosaltres diem. Si un discurs argumentatiu té èxit, aleshores orador i oient acaben tenint el mateix punt de vista.

Això vol dir que, si en un diàleg alguna de les dues persones té com a premissa no acceptar mai com a bona l'opinió de l'altre, aleshores el diàleg mateix és impossible! Cal dir que, efectivament, esta premissa "anti-" l'opinió de l'altre no és en absolut racional. Perquè, racionalment, dues opinions contradictòries no poden ser veritat alhora: almenys un dels dos interlocutors ha d'estar equivocat. (Dins d'aquesta "equivocació" hi ha tot un ampli ventall de possibilitats: no coincidir en les premisses, haver comés alguna fal·làcia en l'argument, utilitzar llenguatges diferents)

En definitiva, si alguna cosa vam aprendre d'aquella assignatura és que, si volem traure profit d'una discussió argumentativa (racional, òbviament), aleshores hem d'acceptar que existeix la possibilitat d'abandonar la nostra creença si el nostre "oponent" ens convenç que és falsa. Si no acceptem això, millor no discutir i quedar-nos a casa.

dimarts, 30 de juny de 2009

Dreta vs Esquerra

No puc deixar d'escriure un breu comentari sobre Política.

Ara i adés, parlant amb els amics, escoltant els mitjans de comunicació, llegint articles de premsa o entrades de blogs, em desconcerta cada vegada més la capacitat humana de construir sentències falses i fer-les passar per vertaderes. Em sorprén, cada dia, l'habilitat dels meus congèneres de defensar arguments fal·laços i d'arribar, fins i tot, a creure les seus conclussions sense cap tipus de vergonya.

M'explicaré.

En política, diuen, hi ha dues ideologies, categories de tradició històrica, anomenades dreta i esquerra. Si hi ha estes dues vessants del pensament humà sobre com s'ha d'organitzar la societat (la política serveix, d'alguna manera, a este propòsit, no?), aleshores cadascuna d'elles defensa un model de societat diferent, al menys, en certs aspectes fonamentals.

L'individu, com a ésser racional que és (sic), hauria de ser capaç de pensar per ell mateix i decidir si els seus pensaments al respecte s'acosten més als postulats de l'esquerra o de la dreta (deixem de banda ara quins són estos postulats; no és del que vull parlar ací). Una vegada fet este exercici saludable de reflexió, aleshores l'individu pot dir que "la ideologia X s'acosta més als meus ideals". Tot allò que vaja més enllà d'este tipus d'afirmacions és fal·laç, tendenciós, propagandista, immoral i nociu.

I això ho dic des de la més completa humilitat moral que em permet la meua condició d'individu, petitíssim, de la raça humana. Qui som nosaltres per afirmar que "la dreta defensa valors equivocats" o que "l'esquerra vol acabar amb la tradició"? És tan senzill com reconéixer que existeixen dos paquets d'idees, que poden coincidir més o menys amb el nostre paquet. Qui són els bons, els d'esquerres o els de dretes? ¿¿¡¡És això un argument!!?? ¡¡Senyors!! Cada ideologia té els seus avantatges i inconvenients: si no fos així, tots seríem ultra-liberals, o comunistes, o vés-a-saber-què. Però gràcies a Déu hi ha milions i milions de persones que pensen diferent a tu i a mi, i això crea la riquesa de poder dialogar (en el bon i escàs sentit). "Vota'm a mi perquè els altres són dolents"... Per què els polítics (afil·liats/simpatitzants/etc.) no utilitzen sentències com "Vota'm a mi si penses més o menys com jo que tinc les virtuts V1 i els defectes D1; si penses com X, que té les virtuts V2 i els defectes D2, vota'l a ell"...

Per això, quan algú comença una conversa amb mi dient "Hem de convéncer la gent perquè ens vote..." intente desconnectar de seguida. És la política un mitjà per a convéncer a qui pensa diferent a tu, o per a representar a qui pensa com tu?


dijous, 25 de juny de 2009

Pez Piloto

El vasto océano, en su infinitud, se mantiene calmo.

La tormenta, a quilómetros de distancia, está lejos de suponer una amenaza para cualquier tipo de vida marina. Los delfines, gritándose a pleno pulmón, se salpican unos a otros mientras juegan a ver quién corre más. Algunas gaviotas, demasiado lejos de la costa, aprovechan los cambios de presión para intentar proveerse de una copiosa merienda. No lo consiguen.

A quilómetros de distancia, ahora ya menos, el rey de los océanos se pasea orgulloso. El gran tiburón blanco presume de su condición de predador marino y concede su perdón a algunos pececillos que, entretenidos con otros asuntos, no lo han visto llegar. El gran tiburón blanco es listo, esbelto, imponente. Sus aletas, apéndices de un organismo creado para dominar, le indican el camino a seguir. La cola, su timón particular, hace las veces de piloto de un navío impresionante, submarino, grandioso. Sus mandíbulas, orgullosas, esperan con anhelo el almuerzo diario. El gran tiburón blanco está hambriento.

Ahora ya menos, pero el esbelto animal sigue siendo el rey de los mares. En su juventud, en su etapa de aprendizaje, no había presa que, en cuestión de segundos, no acabara siendo devorada por el joven escualo. Era rápido, potente, de mirada aguda y ágiles movimientos. Podría decirse que el respeto que ahora le tienen los demás animales no es infundado. Se había hecho un nombre en el océano. Sin embargo, el hambre no entiende de edad, y el gran tiburón blanco todavía no ha llegado a su decadencia. La tensión, submarina, se podía palpar.

El esbelto animal sigue siendo el rey de los mares, pero no está solo. A su lado, nadando cerca de su aleta derecha, y dirigiéndole cuando su cansada vista no da para más, se encuentra el pez piloto. El tiburón es más veloz, por lo que su inseparable compañero aprovecha las corrientes que éste genera para trasladarse junto a él. Juntos, tiburón y piloto, ofrecen una imagen terrible a los demás animales oceánicos. Como hermanos, como Quijote y Sancho, como el Hambre y la Muerte, el rey de los océanos y su inseparable lacayo atraviesan las aguas con un objetivo claro. El hambre, acuciante por las horas que llevan sin probar bocado, agudiza los sentidos del tiburón. El pez piloto, en tensión, intenta dirigir a su rey hacia la presa anhelada. Algunos pececillos, tímidos y desorientados, no entienden que sus últimas horas de vida están escapándoseles por entre las branquias. El gran tiburón blanco, el rey, se impacienta.

Pero no está solo, el pez piloto ha encontrado lo que buscaba. A decenas de metros de distancia, un bello ejemplar de pez tropical juega con otros de su especie. Dorado o azul, según le golpeen los reflejos de la luz que todavía se filtran entre las aguas que lo separan de la superficie, el ingenuo animal, no ve llegar su destino, sigiloso. El pez piloto hace una seña a su rey, le muestra el camino a seguir y lo lanza hacia su almuerzo. El gran tiburón blanco, demasiado hambriento para pensar en contradecir a su guía, galopa sin dudar hacia los pececillos, que ahora, demasiado tarde, observan al escualo correr hacia ellos.

El pez piloto ha encontrado lo que buscaba, y nada con fuerza. Los dos, piloto y tiburón, llegan a la altura de los peces tropicales sin darles tiempo a intentar la huida. El rey del océano cierra sus mandíbulas con fuerza y atrapa a varios de ellos. Algunos consiguen escapar. El tiburón, insaciable, continúa cerrando sus fauces aquí y allá, en pocos mordiscos la mayoría de los peces son destrozados y engullidos. El rey tiene, por fin, su almuerzo. El festín es intenso pero dura poco. El hambre ha sido saciada y el gran tiburón blanco empieza su paseo vespertino.

Nada con fuerza, pero tranquilo. A su lado, el pez piloto, orgulloso por haber cumplido su misión, se cuela por entre las mandíbulas de su compañero, inofensivas ahora, y consigue atrapar los restos de aquel primer individuo de pez tropical que viera al principio. Ingenuo, destrozado por los colmillos del gran rey, su cadáver marino pasa ahora a manos del pez piloto. Éste, todavía hambriento, roe con mimo las carnes del pececillo. Ahora doradas y ahora azules, le saben a gloria. Su rey ha comido y ahora él prueba un bocado exquisito mientras ambos, bajo la luz de la tarde que empieza a menguar y se cuela por entre las aguas, siguen su camino a través del océano. Camino largo, pausado, eterno...

...Pero tranquilo.

dijous, 2 d’abril de 2009

Richard Dawkins

Un dels biòlegs més mediàtics dels últims temps, el professor Richard Dawkins, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de València fa un parell de dies. En la seua obra més coneguda, "El gen egoista", fa una apologia desmesurada de la teoria de l'evolució darwiniana i la desenvolupa fins a l'extrem, canviant el mot "individu" o "espècie" de la teoria original pel concepte més modern de "gen". En poques paraules, no és l'individu o l'espècie qui s'adapta al medi i sobreviu si té èxit, sinó el gen mateix.

S'ha de reconéixer que la teoria de Dawkins és molt atractiva i és acceptada per bona part de la comunitat científica (encara que la gent d'humanitats prefereix, sens dubte, la més kafkiana teoria de la sociobiologia). De fet, crec que estudiar l'adaptació del gen en lloc de l'adaptació de l'espècie és una perspectiva encertada i explicativa. No obstant això, si heu llegit el llibre, alguns capítols pequen d'optimisme i esdevenen ciència-ficció més que no pas una explicació científica rigorosa de l'evolucionisme.

Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.

El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?

Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).

dimecres, 25 de març de 2009

Bolonya, Manifestacions i Mossos

Malgrat que este espai no serà suficient per a dir tot allò que pense al respecte, no vull deixar passar l'oportunitat de manifestar la meua opinió sobre el "pla Bolonya", sobre les manifestacions en contra de la seua aplicació i sobre l'actuació del mossos d'esquadra la setmana passada.

Deixeu-me començar per l'últim punt. Els mossos d'esquadra van actuar fa uns dies contra un grup de persones (entre els quals hi havia alguns estudiants) que ocupava l'edifici històric de la Universitat de Barcelona des d'un temps ençà. Van ser cridats pel rector de la UB amb la missió de fer-los fora de l'edifici per tal de poder seguir amb el ritme normal del curs, en benefici de la totalitat d'estudiants de la universitat. Més enllà dels motius que tingués el rector per cridar-los, s'ha vist als mitjans que els mossos van procedir amb una violència evitable fins a cert punt. No obstant això, cal reconéixer que la tasca dels cossos policials és mantenir l'ordre públic amb el mínim de violència possible, çò és, sense violència gratuïta. En el moment que algun integrant d'un cos policial sobrepasse allò que li és permés, evidentment haurà de respondre davant la justícia. Si per aconseguir açò cal que porten un número identificatiu (com proposa el meu amic Arnau, al seu blog), endavant, però, repetisc, es tracta de mantenir el nivell de violència policial en un mínim raonable, no d'eradicar-lo. L'actuació de la setmana passada per part dels mossos em sembla, com a molt, un pèl exagerada, però no "gratuïtament desproporcionada". Per definició, un organisme policial ha de poder defensar-se dels violents o actuar contra ells; si no, estem parlant de coses diferents.

En segon lloc, vull fer un parell de comentaris sobre el "pla Bolonya", el qual m'agradaria discutir més en profunditat en alguna altra entrada més endavant (quan en sàpiga més). Primera cosa: com tot, és un "pla" que té avantatges i inconvenients. Estos "pros" i "contres" afectaran d'una o altra manera a diferents grups de la comunitat universitària. De la consideració de tots estos elements i de la seua avaluació crítica deurà resultar un judici més o menys ferm. I segona cosa: és extremadament fàcil "oblidar" els arguments a favor de l'opinió contrària quan hom defensa una tesi; si volem afirmar que el pla Bolonya (no) és bo per a la comunitat universitària caldrà fer un esforç per demostrar que els avantatges (inconvenients) pesen més que els inconvenients (avantatges). En particular, i ací posposaré la discussió, el fet que este pla de convergència europea universitària facilite les convalidacions de títols i el "moviment d'estudiants" al si de la Unió Europea suposa, al meu parer, un enorme avantatge difícil de contrarestar amb alguns dels seus inconvenients, com poden ser la unificiació d'algunes carreres d'humanitats o el lleuger augment de preu de les matrícules dels màsters oficials.

Finalment, i este és el punt on he de ser més radical, vull ser rotund respecte als drets de "vaga i manifestació". Sempre he pensat que són els drets més inútils dins del sistema democràtic, però cada vegada més pense que no només són força inútils sinó profundament perjudicials. Encara que formalment crec que estos drets guanyats després de dècades de totalitarisme absolutista deuen continuar existint, la seua utilització pràctica és contrària a l'esperit democràtic. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar cada dia l'autobús públic per anar a treballar, encara que els conductors d'autobusos vulguen reclamar els seus drets mitjançant una vaga. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'anar a una facultat pública on he pagat per assistir a unes classes sense que cap altra persona m'impedisca el pas a la porta de la facultat, encara que alguns estudiants estiguen en contra del pla Bolonya. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar el cotxe i conduir per una via pública, encara que alguns ciutadans estiguen en contra de no-sé-què i vulguen manifestar-se tallant el trànsit. Al cap i a la fi, estem parlant d'un xoc de drets: davant d'esta dicotomia, els drets de vaga i manifestació són, per a mi, clarament secundaris. Si hom vol fer vaga, que mire de no afectar a la resta de ciutadans (o afectar-los mínimament), si hom vol manifestar-se que ho faça pacíficament i sense tallars vies públiques. Tan poc raonable és el que estic dient?

dilluns, 16 de febrer de 2009

A l'altra punta del món

No pretenc contar-vos fil per randa les meues aventures a l'altra punta del món (a Austràlia, concretament) però sí vull fer-vos partíceps d'algunes de les sensacions que estic tenint.

[1] La diferència horària. Sí, amics. A l'altra punta del món també l'hora està completament canviada. Quan a Europa és de dia, ací és de nit. Concretament, a Brisbane, des d'on ara escric, és 9 hores abans que a Barcelona. Pensava que no seria difícil acostumar-s'hi, de fet, el jet-lag se'm va passar de seguida, però el fet que allà on he passat 26 anys de la meua vida la gent dorm mentre jo estic dinant m'ompli d'una nostàlgica sensació d'estranyesa. Deixeu-me dir que el lloc més llunyà que havia visitat mai era Polònia, motiu pel qual encara no coneixia "en viu" això de les diferències horàries importants.

[2] La diferència climàtica. Tampoc m'ha sigut difícil adaptar-me a la calor australiana. Passar del fred hivern que hem viscut a Barcelona als 30-35º de Sidney i Brisbane em va impressionar físicament (sic) només el primer dia: de fet, la pell em cremava. No obstant això, la psicologia de la persona canvia segons l'estació (ja sabeu això de l'alt índex de suïcidis als països nòrdics, o la "patxorra" dels habitants de la línia equatorial) i l'ordre estiu-tardor-hivern-estiu no era la seqüència que el meu cervell s'esperava. De nou, una profunda sensació de desassossec m'envaeix.

[3] La diferència cultural. Si no hi havia prou amb canviar un hemisferi del planeta per l'altre, i un meridià pel seu oposat, els pocs contactes que he tingut amb la societat i la cultura australiana m'han demostrat que açò és un altre món. Perquè ho entengueu, us donaré alguns detalls. Primer de tot, són tradicionalment anglosaxons: és a dir, condueixen per l'esquerra, dinen a les 12:00 i sopen a les 6:00pm (ull! el format 24h no l'entenen, heu d'utilitzar el format am/pm). A les 10:00pm se'n van a dormir i s'alcen amb el cant del gall, a les 5:30am. Fins ací, Sidney podria confondre's perfectament amb Londres.

Però la cosa no acaba ací. Sidney, i en general tot Austràlia tenen un alt percentatge d'immigrants, i dins d'estos, els asiàtics són una veritable legió. Caminar per Hyde Park o per Darling Harbour (Sidney) em va fer sentir com si estigués a Tòquio, Seül o Beijing. (Nota: us estic parlant de la ciutat de Sidney, Brisbane ciutat encara no l'he vista, ja us contaré com canvien les meues impressions...)

Dels americans, els australians han copiat la cultura del "Shopping Center": és on passen les seues estones de lleure, on van a dinar/sopar quan ixen fora, on van a comprar roba, aliments, tecnologia... Fora dels centres comercials no falten els restaurants de menjar ràpid, un al costat de l'altre, seguint una filera inacabable. A més, la gent viu en cases amb jardí, des d'on van en cotxe a tot arreu, ja que les distàncies entre qualssevol dos punts són sempre quilomètriques. Amb tant d'espai per edificar, a ningú no se li va acudir la genial idea de la construcció vertical.

En definitiva, estes són les meues primeres pinzellades de la meua estada a l'altra punta del món (porte una setmana, me'n queden dues!): un país d'esperit anglès, de color asiàtic i deformat
à la americana.



dimarts, 27 de gener de 2009

Rodríguez Zapatero, un altre "obamista"

Anit després de sopar, gràcies a l'avís de ma mare, vaig posar la tele per veure al nostre benvolgut president, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, qui participava, de nou, en el conegut programa "Tengo una pregunta para usted", de la televisió pública estatal.

És convenient reconéixer que la situació socio-econòmica en què es troba el país en l'actualitat, i aquella en la que es trobava la vegada anterior que el president va participar en el programa són extremadament diferents. La pregunta més capciosa que li van fer en aquella ocasió era el preu d'un café al carrer ("vuitanta cèntims", va contestar ell, ingènuament), mentre que ahir, com era d'esperar, les situacions desesperades de molts dels que preguntaven van deixar molt poc "joc" al Sr. Zatapero per a explicar les seues "solucions miraculoses". Amb moltíssima gent a l'atur, el sector de la construcció profundament deprimit, amb hipoteques ofegant famílies i amb gremis i col·lectius en actitut de protesta contínua (jutges, estudiants, etc.), un col·loqui televisat del president del Govern amb un centener de ciutadans podia ser un bon espectacle televisiu per a la nit del dilluns.

Molts de vosaltres estareu d'acord amb mi que la classe política és una raça amb trets excessivament característics. Per a poder "governar" tota una societat (al nivell que siga) calen altes dosis de demagògia i mitges-veritats. En eixe sentit, el Sr. Rodríguez Zapatero em va sorprendre molt favorablement. Pensava que era un polític massa neutre, sense esma, covard i un titella de personatges com el Sr. Rubalcaba. Tanmateix, ahir em va demostrar que és un bon polític, ha aprés alguna cosa durant els últims cinc anys. Sap mentir molt bé, sap dir les coses que la gent vol sentir, fins i tot en una etapa fosca com la que estem vivint, sap pintar-ho tot de color rosa, i sap no "mullar-se" en temes tan importants com l'avortament o l'eutanàsia. Bravo!

Crec, però, que últimament ha tingut un espill on mirar-se , a l'altra banda de l'oceà Atlàntic. Sincerament, l'escola "obamista" té pinta d'estendre's sense remei per tota Europa en poc de temps. Oratòria més que fets; paraules boniques més que actes concrets; forma més que contingut. No deixa d'impressionar-me com una única persona pot il·lusionar a tanta gent amb no res; té, sens dubte, molt de mèrit. Però és decididament aquest efecte "ramat" el que fa tanta por, i el que tant de mal ha fet a la societat durant tota la història de la humanitat. Tots pensant igual, tots remant en la mateixa direcció, tots d'acord amb tots...