Un dels biòlegs més mediàtics dels últims temps, el professor Richard Dawkins, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de València fa un parell de dies. En la seua obra més coneguda, "El gen egoista", fa una apologia desmesurada de la teoria de l'evolució darwiniana i la desenvolupa fins a l'extrem, canviant el mot "individu" o "espècie" de la teoria original pel concepte més modern de "gen". En poques paraules, no és l'individu o l'espècie qui s'adapta al medi i sobreviu si té èxit, sinó el gen mateix.
S'ha de reconéixer que la teoria de Dawkins és molt atractiva i és acceptada per bona part de la comunitat científica (encara que la gent d'humanitats prefereix, sens dubte, la més kafkiana teoria de la sociobiologia). De fet, crec que estudiar l'adaptació del gen en lloc de l'adaptació de l'espècie és una perspectiva encertada i explicativa. No obstant això, si heu llegit el llibre, alguns capítols pequen d'optimisme i esdevenen ciència-ficció més que no pas una explicació científica rigorosa de l'evolucionisme.
Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.
El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: Sí les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però sí explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?
Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).
Este "evolucionisme extrem" del senyor Dawkins el fa perdre de vista altres perspectives humanes com la metafísica, l'ètica i la religió. En el seu discurs al paranimf de la Universitat de València diu coses com que "si algú creu en Déu, ha de fer-ho per altres motius, però no perquè ho necessite per a explicar el món. Per a molts, un món sense Déu, sense religió, desproveït de qualsevol dimensió sobrenatural, és un món fred, gris, depriment." A més, afirma que, contra la gent que assegura que "ciència i religió són compatibles perquè s’ocupen d’assumptes diferents, Dawkins defén que en realitat ambdues aspiren a contestar les mateixes preguntes: l’origen de l’univers, per què estem ací, el significat de la vida", segons el professor Enrique Font.
El que fan estes afirmacions és mostrar que el senyor Dawkins no ha entés què és la religió. És evident que ciència i religió no aspiren a contestar les mateixes preguntes. En qui cap cap! També és obvi que, quan la ciència no tenia resposta a algunes preguntes (és la Terra el centre de l'Univers? venim del mico?) la religió donava resposta provisional a este preguntes. Però quan una pregunta esdevé científica (és a dir, quan existeixen maneres observacionals de contrastar una hipòtesi sobre com és el món) la religió deixa d'intentar respondre-la. Ara bé, hi ha preguntes no-científiques sobre el món? La resposta no admet discussió: Sí les hi ha. I per això en Dawkins està profundament equivocat. I també per això, els motius que la gent té (tenim) per creure en Déu són també explicatius: per als creients un món sense Déu no té sentit, Déu explica el món. No explica per què les lleis fonamentals de la natura són estes o aquelles, però sí explica el món com un tot. Pot explicar això la ciència?
Definitivament, ciència i religió parlen, ab initio, de coses diferents, d'aspectes diferents d'una mateixa realitat, i per això, la decisió de ser cristià, musulmà, budista, agnòstic o ateu, està completament deslligada del quefer científic de cada persona. I com que ciència i religió són dos aspectes indissolublement arrelats a l'essència de l'activitat humana, la manca d'algun d'ells té com a conseqüència "un món fred, gris, depriment." No perquè ho diga el Papa, Mahoma o el Dalai Lama, sinó perquè la dimensió religiosa de l'ésser humà necessita donar explicacions no-científiques a certs aspectes del món, de la mateixa manera que necessitem la racionalitat científica per a comprendre els lligams causa-efecte dels fenómens natural. Per tots estos motius, dic, crec que el flamant doctor honoris causa per la Universitat de València, Richard Dawkins, s'equivoca profundament i, degut al seu ressò mediàtic, ha fet i pot continuar fent, molt de mal a la societat (pèrdua de valors, individualisme radical, ateisme bel·ligerant...).
3 comentaris:
Hola, Vicent. Estic d’acord amb tu. Com a director del Col•legi vaig rebre la invitació a l’acte (m’ho va dir qui m’ha estat substituint). Potser si hagués estat a València, hi hagués anat només per conéixer-lo i sentir el que deia. No he llegit el llibre «El gen egoista», encara que el conec perquè l’he vist citat moltes voltes a peu de pàgina. Per tant, no puc opinar al respecte. Sí que vaig començar a llegir l’últim llibre «El espejismo de Dios». I dic començar perquè no el vaig poder acabar. És impressionat com despatxa en poques pàgines tota la reflexió continental europea pel que fa a la qüestió de Déu, està ple d’arguments «ad hominem», si la teologia a la què fa referència (per les cites que dona) fos l’autèntica teologia, jo em pegava un tir, els tòpics ja superats hi abunden, i resulta a voltes un autèntic pamflet. Sóc de l’opinió que la fe no ha d’entrar directament a oferir respostes a allò que la ciència encara no pot explicar. Un teòleg protestant, Dietrich Bonhöffer, víctima del nazisme, en una de les cartes des del camp de concentració comentava que a voltes s’ha fet de Déu un “déu tapa-forats”. Déu explica allò del què encara no tenim resposta; quan se’n troba, Déu passa a ser una hipòtesi inútil. No, deixem a la ciència ser ciència. Per altra banda, deia que hem de parlar de Déu des del “centre de la vida”, no ja des de les situacions d’angoixa, de desesperació, etc. Per altra banda, estic convençut que pot haver un exquisit diàleg entre ciència i fe però des d’altres coordenades que no és moment ací d’explicitar. Voldria fer l’esforç d’acabar de llegir el llibre per fer una recensió seriosa. És una de tantes coses que tinc pendent de fer. Vinga, una forta abraçada.
Hola Vicent,
Estic completament d'acord amb tu que la ciència només pot parlar d'allò que és observable, i per tant, falsable i objectiu. Això implica que altres camps del coneixement i la cultura humanes com l'art, la filosofia o la religió en queden, efectivament fora.
Ara bé, també comparteixo l'opinió del senyor Dawkins quan diu que l'existència de Déu no és necessària per explicar el món. I és hora de recordar també, que una de les antigues finalitats de la religió era precisament aquesta. De fet, quants religiosos contradiuen encara, avui dia, la ciència afirmant el creacionisme, pensant que Maria era verge, etc.? Contradicció que té lloc en el terreny científic i no religiós.
Deixe un comentari que m'ha enviat per correu el meu amic Víctor:
>>
Jo si que he llegit "El espejismo de Dios". Té algunes coses interesants (en especial quan parla de biologia) i altres prou decepcionants (quan parla de les diverses "demostracions" de la existència de déu podria ser prou millor, en especial per a gent com tu i jo que les hem donades de primera mà en la carrera de filosofia).
Respecte a la crèencia, que per a tu com a "creient" en déu explica el món. S'ha de diferenciar (com va dir Wittgenstein) entre "creure en" i "creure que": mentres que la primera sols seria una actitud (una actitud de cofiança cap a algú o quelcom), la segona seria una actiud epistèmica i proposicional (creure que p és vertadera). Així, tu estàs en tot el teu en creure en déu (o en Víctor Luque o en la mona de Pàscua), però quan se passa, per exemple, a crec que déu va crear el món,o que déu és omnipotent, etc, s'està en una actitud epistèmica i, per tant, s'han d'exigir proves.
Respecte a l'actitud de Dawkins i les seues conseqüències:
1. La pèrdua de valors. En realitat, mai s'ha estat més d'acord respecte als valors de l'home (Declaració dels Drets Humans) i la seua denfesa. A més a més, no és cert que a religió cree i aporte valors (tenen una explicació evolutiva basada en la cooperació) i estabilitat social (un estudi sobre de Gregory Paul mostra que hi ha una relació molt forta entre les societats més religioses i problemes socials com atracaments, violacions o assasinats, i la primera és Estats Units).
2. Individualisme radical. Això és degut al sistema capitalista (l'explicació seria llarga i crec que ja la saps) i no ha Dawkins.
3. Ateisme bel•ligerant. COntextualitzant, crec que ve donat per la forta religiositat que hi ha en Estats Units (on va molt Dawkins) i que comporta coses com el creacionisme a les escoles, a més del terrorisme(tant islamista com cristià, l'altre dia li pegaren un tir al cap, en la seua esglèsia, a un metge abortista), i la mala fama que tenen els ateus allí (inclús el pare de Bush va dir que no se'ls deuria de considerar ciutadans, ja que és "una nació sota Déu", com resa l'himne americà).
Per últim, el tema de si la ciència pot parlar de religió, seria un llarg debat (en la meua opinió si i a més crec que està obligat) però ho deixem per a una altra ocasió.
Que vaja bé (i perdona la retaila però porte estudiant aquest tema sis mesos).
<<
Publica un comentari a l'entrada