dimarts, 30 de juny del 2009

Dreta vs Esquerra

No puc deixar d'escriure un breu comentari sobre Política.

Ara i adés, parlant amb els amics, escoltant els mitjans de comunicació, llegint articles de premsa o entrades de blogs, em desconcerta cada vegada més la capacitat humana de construir sentències falses i fer-les passar per vertaderes. Em sorprén, cada dia, l'habilitat dels meus congèneres de defensar arguments fal·laços i d'arribar, fins i tot, a creure les seus conclussions sense cap tipus de vergonya.

M'explicaré.

En política, diuen, hi ha dues ideologies, categories de tradició històrica, anomenades dreta i esquerra. Si hi ha estes dues vessants del pensament humà sobre com s'ha d'organitzar la societat (la política serveix, d'alguna manera, a este propòsit, no?), aleshores cadascuna d'elles defensa un model de societat diferent, al menys, en certs aspectes fonamentals.

L'individu, com a ésser racional que és (sic), hauria de ser capaç de pensar per ell mateix i decidir si els seus pensaments al respecte s'acosten més als postulats de l'esquerra o de la dreta (deixem de banda ara quins són estos postulats; no és del que vull parlar ací). Una vegada fet este exercici saludable de reflexió, aleshores l'individu pot dir que "la ideologia X s'acosta més als meus ideals". Tot allò que vaja més enllà d'este tipus d'afirmacions és fal·laç, tendenciós, propagandista, immoral i nociu.

I això ho dic des de la més completa humilitat moral que em permet la meua condició d'individu, petitíssim, de la raça humana. Qui som nosaltres per afirmar que "la dreta defensa valors equivocats" o que "l'esquerra vol acabar amb la tradició"? És tan senzill com reconéixer que existeixen dos paquets d'idees, que poden coincidir més o menys amb el nostre paquet. Qui són els bons, els d'esquerres o els de dretes? ¿¿¡¡És això un argument!!?? ¡¡Senyors!! Cada ideologia té els seus avantatges i inconvenients: si no fos així, tots seríem ultra-liberals, o comunistes, o vés-a-saber-què. Però gràcies a Déu hi ha milions i milions de persones que pensen diferent a tu i a mi, i això crea la riquesa de poder dialogar (en el bon i escàs sentit). "Vota'm a mi perquè els altres són dolents"... Per què els polítics (afil·liats/simpatitzants/etc.) no utilitzen sentències com "Vota'm a mi si penses més o menys com jo que tinc les virtuts V1 i els defectes D1; si penses com X, que té les virtuts V2 i els defectes D2, vota'l a ell"...

Per això, quan algú comença una conversa amb mi dient "Hem de convéncer la gent perquè ens vote..." intente desconnectar de seguida. És la política un mitjà per a convéncer a qui pensa diferent a tu, o per a representar a qui pensa com tu?


6 comentaris:

supernena4 ha dit...

Convéncer o representar? Jo crec que ambdues són política, ara bé, depenent del sistema polític, té sentit una o altra. En el cas de la democràcia se suposa la segona, clar, almenys a nivell teòric.

Però hi ha altres casos.

Siento ha dit...

Sí, estic d'acord. A nivell descriptiu, la política és representació i convenciment. Però... quina creiem que ha de ser la funció d'un polític? És moralment lloable que una polític intente convéncer a la gent que no pensa com ell, o s'ha de limitar a representar al grup de persones que ja pensen com ell?

Et pose un exemple. Posem per cas que l'individu A és, per exemple, independentista català, i que, com ell, a Catalunya hi ha un 30% d'independentistes. La seua aspiració política, tenint coneixement d'estes dades, si només es restringeix a representar pot incórrer en una contradicció. Efectivament, el desig de ser independents "xoca" amb la realitat que no hi ha una majoria que tinga esta voluntat. Un independentista, en conseqüència, no pot ser-ho si no té l'objectiu de convéncer a la majoria de la població. M'explique?

He dit.

supernena4 ha dit...

Sí, t'expliques, i un anarquista tampoc; però seguisc creient que és un problema de la 'democràcia' i no de la 'política'. 'Democràticament' hi ha opcions polítiques que queden totalment descartades i que, com tu dius, entren en contradicció (volen una cosa que per sé mai aconseguiran, dins la democràcia). La democràcia és representativa; altres opcions polítiques només tenen lloc dins de sistemes on no guanye 'la majoria' sinó el consens o el dictador o quin siga que siga el sistema.

O siga, entenc el que vols dir, però la pregunta quina és? Quina creiem que ha de ser la funció d'un polític? O d'un polític demócrata? Si la resposta és d'un polític demòcrata, estic d'acord amb tu, hi ha opcions que de no considerar el convenciment com una estratègia política dins la democràcia, estes quedarien descartades.

Salut!

Denkersaugetier ha dit...

Però això de a esquerra i la dreta no era només una opinió econòmica? Lailolà...

I este Franco, caudillo, era de dretes o d'esquerres? De dretes perquè els seus seguidors, liberalistes ara, ho són?

Lailolero...

Alvagó ha dit...

Una de la cosas que más me molesta es que, en ocasiones la simplificación del espectro ideológico lleva a opiniones panfletarias del tipo: "los X son malos y los Y son buenos" como bien señalas en la entrada. Das en el clavo, Vicent. Personalmente, me considero una persona de izquierdas (la ideología de izquierdas se acerca más a mis ideales, si lo prefieres así ;) ), pero he encontrado intelectuales "conservadores" que se merecen todo mi respeto y propagandistas de izquierdas (o eso dicen) absolutamente infumables. Citando de nuevo a mi inevitable Van Parijs -y me temo que mi comentario ya se está pasando de pedante: " [frente a las distintas corrientes filosóficas... ¡o ideológicas!] (...) debe adoptarse (...) una actitud de simpatía crítica que permita el diálogo sin eliminar las convicciones". Y eso me lleva al siguiente punto: el respeto y la apertura hacia el otro no debe nunca eliiminar el compromiso personal con las ideas que consideramos más justas (partiendo siempre de la más absoluta honestidad y apertura intelectual, como te digo). No hay nada que me repatee más las tripas que el tipo que, orgulloso, se declara incoloro, inodoro e insípido. ¡Qué peligrosos y falsos que son! Tampoco creo que declararse "de centro" tenga más mérito que considerarse de izquierdas o de derechas. Pero hoy está de moda estar orgulloso por lo centrista que se es... el mito del "justo centro"... Ya paro... me temo que he sido un poco indigesto. Felicidades por el blog en todo caso y un abrazo desde Yanquilandia.

Siento ha dit...

Te respondo, Álvaro, casi un mes después.

Estoy de acuerdo con tu enfoque de la situación. Ciertamente, así como no se es mejor per se por declararse de izquierdas o de derechas, tampoco está en posesión de la verdad absoluta quien se declara de centro. Sin embargo, una de las reflexiones en las que caigo de manera más recurrente es la siguiente:

* Respecto a un determinado tema (político, ético, estético, etc.) podemos formarnos una opinión que esté:
(a) "Centrada" respecto a lo que opina la mayoría.
(b) Escorada hacia uno de los extremos.

En el caso (a) no tengo ningún problema en entender la situación. El sujeto, en cuanto a representativo del género humano, aglutina los argumentos de los dos "extremos" y los reformula para llegar a formarse una opinión "centrada".

En el caso (b), sin embargo, ocurre que, o bien
b1 el sujeto que piensa de manera extrema está en lo cierto, y entonces debemos explicar por qué una amplia mayoría no piensa así (son los demás "tontos"?), o bien
b2 el sujeto piensa así porque su argumento no es racional y por ese motivo se "radicaliza" en su opinión (no atiende al argumento del "resto" de congéneres).

Si es el caso que b2 entonces me reafirmo en mi idea de que en el "justo centro" está la virtud. Si se da que b1, me cuesta imaginar cómo una persona puede seguir sosteniendo una opinión radical si no es, efectivamente, despreciando a la mayoría.