Bolonya, Manifestacions i Mossos

Malgrat que este espai no serà suficient per a dir tot allò que pense al respecte, no vull deixar passar l'oportunitat de manifestar la meua opinió sobre el "pla Bolonya", sobre les manifestacions en contra de la seua aplicació i sobre l'actuació del mossos d'esquadra la setmana passada.

Deixeu-me començar per l'últim punt. Els mossos d'esquadra van actuar fa uns dies contra un grup de persones (entre els quals hi havia alguns estudiants) que ocupava l'edifici històric de la Universitat de Barcelona des d'un temps ençà. Van ser cridats pel rector de la UB amb la missió de fer-los fora de l'edifici per tal de poder seguir amb el ritme normal del curs, en benefici de la totalitat d'estudiants de la universitat. Més enllà dels motius que tingués el rector per cridar-los, s'ha vist als mitjans que els mossos van procedir amb una violència evitable fins a cert punt. No obstant això, cal reconéixer que la tasca dels cossos policials és mantenir l'ordre públic amb el mínim de violència possible, çò és, sense violència gratuïta. En el moment que algun integrant d'un cos policial sobrepasse allò que li és permés, evidentment haurà de respondre davant la justícia. Si per aconseguir açò cal que porten un número identificatiu (com proposa el meu amic Arnau, al seu blog), endavant, però, repetisc, es tracta de mantenir el nivell de violència policial en un mínim raonable, no d'eradicar-lo. L'actuació de la setmana passada per part dels mossos em sembla, com a molt, un pèl exagerada, però no "gratuïtament desproporcionada". Per definició, un organisme policial ha de poder defensar-se dels violents o actuar contra ells; si no, estem parlant de coses diferents.

En segon lloc, vull fer un parell de comentaris sobre el "pla Bolonya", el qual m'agradaria discutir més en profunditat en alguna altra entrada més endavant (quan en sàpiga més). Primera cosa: com tot, és un "pla" que té avantatges i inconvenients. Estos "pros" i "contres" afectaran d'una o altra manera a diferents grups de la comunitat universitària. De la consideració de tots estos elements i de la seua avaluació crítica deurà resultar un judici més o menys ferm. I segona cosa: és extremadament fàcil "oblidar" els arguments a favor de l'opinió contrària quan hom defensa una tesi; si volem afirmar que el pla Bolonya (no) és bo per a la comunitat universitària caldrà fer un esforç per demostrar que els avantatges (inconvenients) pesen més que els inconvenients (avantatges). En particular, i ací posposaré la discussió, el fet que este pla de convergència europea universitària facilite les convalidacions de títols i el "moviment d'estudiants" al si de la Unió Europea suposa, al meu parer, un enorme avantatge difícil de contrarestar amb alguns dels seus inconvenients, com poden ser la unificiació d'algunes carreres d'humanitats o el lleuger augment de preu de les matrícules dels màsters oficials.

Finalment, i este és el punt on he de ser més radical, vull ser rotund respecte als drets de "vaga i manifestació". Sempre he pensat que són els drets més inútils dins del sistema democràtic, però cada vegada més pense que no només són força inútils sinó profundament perjudicials. Encara que formalment crec que estos drets guanyats després de dècades de totalitarisme absolutista deuen continuar existint, la seua utilització pràctica és contrària a l'esperit democràtic. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar cada dia l'autobús públic per anar a treballar, encara que els conductors d'autobusos vulguen reclamar els seus drets mitjançant una vaga. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'anar a una facultat pública on he pagat per assistir a unes classes sense que cap altra persona m'impedisca el pas a la porta de la facultat, encara que alguns estudiants estiguen en contra del pla Bolonya. Si jo sóc un ciutadà democràtic i pague els meus impostos cada any, tinc el dret d'agafar el cotxe i conduir per una via pública, encara que alguns ciutadans estiguen en contra de no-sé-què i vulguen manifestar-se tallant el trànsit. Al cap i a la fi, estem parlant d'un xoc de drets: davant d'esta dicotomia, els drets de vaga i manifestació són, per a mi, clarament secundaris. Si hom vol fer vaga, que mire de no afectar a la resta de ciutadans (o afectar-los mínimament), si hom vol manifestar-se que ho faça pacíficament i sense tallars vies públiques. Tan poc raonable és el que estic dient?

A l'altra punta del món

No pretenc contar-vos fil per randa les meues aventures a l'altra punta del món (a Austràlia, concretament) però sí vull fer-vos partíceps d'algunes de les sensacions que estic tenint.

[1] La diferència horària. Sí, amics. A l'altra punta del món també l'hora està completament canviada. Quan a Europa és de dia, ací és de nit. Concretament, a Brisbane, des d'on ara escric, és 9 hores abans que a Barcelona. Pensava que no seria difícil acostumar-s'hi, de fet, el jet-lag se'm va passar de seguida, però el fet que allà on he passat 26 anys de la meua vida la gent dorm mentre jo estic dinant m'ompli d'una nostàlgica sensació d'estranyesa. Deixeu-me dir que el lloc més llunyà que havia visitat mai era Polònia, motiu pel qual encara no coneixia "en viu" això de les diferències horàries importants.

[2] La diferència climàtica. Tampoc m'ha sigut difícil adaptar-me a la calor australiana. Passar del fred hivern que hem viscut a Barcelona als 30-35º de Sidney i Brisbane em va impressionar físicament (sic) només el primer dia: de fet, la pell em cremava. No obstant això, la psicologia de la persona canvia segons l'estació (ja sabeu això de l'alt índex de suïcidis als països nòrdics, o la "patxorra" dels habitants de la línia equatorial) i l'ordre estiu-tardor-hivern-estiu no era la seqüència que el meu cervell s'esperava. De nou, una profunda sensació de desassossec m'envaeix.

[3] La diferència cultural. Si no hi havia prou amb canviar un hemisferi del planeta per l'altre, i un meridià pel seu oposat, els pocs contactes que he tingut amb la societat i la cultura australiana m'han demostrat que açò és un altre món. Perquè ho entengueu, us donaré alguns detalls. Primer de tot, són tradicionalment anglosaxons: és a dir, condueixen per l'esquerra, dinen a les 12:00 i sopen a les 6:00pm (ull! el format 24h no l'entenen, heu d'utilitzar el format am/pm). A les 10:00pm se'n van a dormir i s'alcen amb el cant del gall, a les 5:30am. Fins ací, Sidney podria confondre's perfectament amb Londres.

Però la cosa no acaba ací. Sidney, i en general tot Austràlia tenen un alt percentatge d'immigrants, i dins d'estos, els asiàtics són una veritable legió. Caminar per Hyde Park o per Darling Harbour (Sidney) em va fer sentir com si estigués a Tòquio, Seül o Beijing. (Nota: us estic parlant de la ciutat de Sidney, Brisbane ciutat encara no l'he vista, ja us contaré com canvien les meues impressions...)

Dels americans, els australians han copiat la cultura del "Shopping Center": és on passen les seues estones de lleure, on van a dinar/sopar quan ixen fora, on van a comprar roba, aliments, tecnologia... Fora dels centres comercials no falten els restaurants de menjar ràpid, un al costat de l'altre, seguint una filera inacabable. A més, la gent viu en cases amb jardí, des d'on van en cotxe a tot arreu, ja que les distàncies entre qualssevol dos punts són sempre quilomètriques. Amb tant d'espai per edificar, a ningú no se li va acudir la genial idea de la construcció vertical.

En definitiva, estes són les meues primeres pinzellades de la meua estada a l'altra punta del món (porte una setmana, me'n queden dues!): un país d'esperit anglès, de color asiàtic i deformat
à la americana.

Rodríguez Zapatero, un altre "obamista"

Anit després de sopar, gràcies a l'avís de ma mare, vaig posar la tele per veure al nostre benvolgut president, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, qui participava, de nou, en el conegut programa "Tengo una pregunta para usted", de la televisió pública estatal.

És convenient reconéixer que la situació socio-econòmica en què es troba el país en l'actualitat, i aquella en la que es trobava la vegada anterior que el president va participar en el programa són extremadament diferents. La pregunta més capciosa que li van fer en aquella ocasió era el preu d'un café al carrer ("vuitanta cèntims", va contestar ell, ingènuament), mentre que ahir, com era d'esperar, les situacions desesperades de molts dels que preguntaven van deixar molt poc "joc" al Sr. Zatapero per a explicar les seues "solucions miraculoses". Amb moltíssima gent a l'atur, el sector de la construcció profundament deprimit, amb hipoteques ofegant famílies i amb gremis i col·lectius en actitut de protesta contínua (jutges, estudiants, etc.), un col·loqui televisat del president del Govern amb un centener de ciutadans podia ser un bon espectacle televisiu per a la nit del dilluns.

Molts de vosaltres estareu d'acord amb mi que la classe política és una raça amb trets excessivament característics. Per a poder "governar" tota una societat (al nivell que siga) calen altes dosis de demagògia i mitges-veritats. En eixe sentit, el Sr. Rodríguez Zapatero em va sorprendre molt favorablement. Pensava que era un polític massa neutre, sense esma, covard i un titella de personatges com el Sr. Rubalcaba. Tanmateix, ahir em va demostrar que és un bon polític, ha aprés alguna cosa durant els últims cinc anys. Sap mentir molt bé, sap dir les coses que la gent vol sentir, fins i tot en una etapa fosca com la que estem vivint, sap pintar-ho tot de color rosa, i sap no "mullar-se" en temes tan importants com l'avortament o l'eutanàsia. Bravo!

Crec, però, que últimament ha tingut un espill on mirar-se , a l'altra banda de l'oceà Atlàntic. Sincerament, l'escola "obamista" té pinta d'estendre's sense remei per tota Europa en poc de temps. Oratòria més que fets; paraules boniques més que actes concrets; forma més que contingut. No deixa d'impressionar-me com una única persona pot il·lusionar a tanta gent amb no res; té, sens dubte, molt de mèrit. Però és decididament aquest efecte "ramat" el que fa tanta por, i el que tant de mal ha fet a la societat durant tota la història de la humanitat. Tots pensant igual, tots remant en la mateixa direcció, tots d'acord amb tots...

La TAI i l'ecologisme

Com us havia promés, i amb una mica de retard, intentaré aplicar les idees contingudes en la primera entrada sobre la Teoria de l'Acció Individual al cas particular de l'ecologisme.

Segons esta teoria, l'acció aïllada d'un individu no ha de ser necessàriament coherent amb el seu pensament global de com ha de ser el món. Recordeu que estos tipus d'accions a què m'estic referint es contraposen a allò que he anomenat acció política, la qual, per definició, incideix directament sobre el món canviant-lo de manera apreciable.

Abandonem l'abstracció i plantegem el problema particular de l'ecologisme. Considereu algú que té molta estima pel medi ambient, fins a l'extrem més irracional que pugueu imaginar, lluitant fins i tot contra coses com l'energia nuclear o la ingesta d'aliments d'origen animal. Esta persona té una idea de com vol que siga el món: un món on els pocs residus que existeixen són tots ells reciclats, on els únics tipus d'energia que es fan servir són les ineficients energies renovables, on ningú fa servir vehicles motoritzats, on el progrés, en definitiva, s'ha convertit clarament en un retrocés endèmic.

Considerem, dic, esta visió del món des d'un punt de vista neutral, i preguntem-nos com podem aconseguir que el món real s'assemble com més millor a este món idealitzat, tot suposant que este és l'objectiu del nostre individu. I ara, abans de respondre a esta pregunta, considereu el tipus de conductes que l'ecologisme sembla comportar: una malaltissa obsessió per separar les escombreries, una al·lèrgia a l'ús d'aparells que tinguen motor, una artificial preferència pels aliments produïts mitjançant l'assasinat d'organismes vegetals...

Finalment, reflexionem si la pregunta "com canviar el món?" té com a resposta la suma de conductes individuals especificades más amunt. Essent clar, creieu que el fet que el nostre individu separe les escombreries cada dia farà que el medi ambient siga més respectat, estiga más sa, sobrevisca millot o digueu-li com vulgueu? O estic completament equivocat, o la resposta és clarament NO! La conducta individual fracassa totalment si la seua finalitat és canviar el món. Però ull! No estic dient que totes estes accions hagen de ser eradicades, que no tinguen sentit o que siguen totalment innòcues. Una persona pot fer totes estes coses per sentir-se realitzada, per pur romanticisme, per sentir-se socialment acceptada, etc. El que afirme categòricament és que, si esta persona fa totes estes coses per a canviar el món, aleshores està actuant per ignorància, està equivocant els mitjans utilitzats per a aconseguir un determinat fi.

Fixeu-vos que estic dient obvietats: que una persona recicle no elimina la contaminació, que una persona deixe de menjar carn no canvia la producció alimentària mundial, que una persona vaja en bicicleta a treballar no canvia el nivell de CO2 a l'atmosfera... Clar que no!, direu alguns, s'ha de considerar la "suma" d'accions individuals. I jo responc: Fals!, l'acció global no és la suma d'accions individuals, sinó una cosa totalment diferent: no s'aconsegueix que tothom recicle tot reciclant un mateix, sinó creant lleis a favor del reciclatge, o imposant sancions o premis, o mitjançant una agressiva campanya publicitària. Però mai s'aconsegueix separant a casa les escombreries i llançant cada bossa al seu contenidor!!

He intentat no estendre'm massa i anar al cor de la qüestió. L'acció ecologista s'equivoca profundament si creu en les accions individuals com a mitjans per aconseguir el seu fi. L'acció global és altra cosa que reciclar, no menjar carn o anar en bici; i no fer tot açò i creure en els ideals ecologistes és totalment coherent.

Caiga Quien Caiga

CQC (Caiga Quien Caiga) és un programa de televisió que fan a LaSexta. És un format antic que TeleCinco va recuperar fa 2 o 3 anys i que la cadena d'Emilio Aragón va comprar la temporada passada.

Basat en reportatges irreverents i fregant la mala educació, certament fan patir (sobretot) als nostres polítics amb preguntes i comentaris punyents. A més, tenen una secció anomenada "Proteste Ya" on, a petició popular, intenten resoldre un problema ciutadà, com per exemple (a l'últim programa), evitar que el servei de rodalies gallec tanque algunes estacions que eren utilitzades per un gruix molt pobre de gent.

És pertinent dir que, si puc, intente veure el programa cada setmana (abans el feien dijous, ara l'han canviat a dilluns, per problemes d'audiència), però això no és motiu per a deixar d'afirmar que este nou CQC és un programa totalment tendenciós i classista. De tot este aire "progre" que inunda LaSexta (Buenafuente i Wyoming al capdavant), sens dutbe este programa de reportatges és el més paradigmàtic: creient tenir possessió de la veritat, menyspreen amb arrogància a tots aquells que no pensen com ells. Per exemple, fa unes setmanes van ser molt crítics amb uns periodistes d'una altra televisió (escorada a la dreta) perquè van impedir a la reportera del Caiga fer les seues preguntes capcioses a l'imputat Carlos Fabra. I ho van fer utilitzant el tipus d'armes que utilitza el Caiga! Des de la meua posició ideològicament centrada (o, almenys, no pas escorada cap als extrems), em sorprén este tipus d'al·legat. Per què quan algú que pensa diferent a nosaltres fa exactament el mateix que nosaltres creiem tenir el dret a criticar-lo?

Continuarà...

Parèntesi Literari

"Yo he llegado a hacerme muy cínico en estas cuestiones; quiero decir que es imposible creer en la permanencia del amor del hombre o de la mujer. O, por lo menos, es imposible creer en la permanencia de una pasión temprana. Tal como yo lo veo, con relación al hombre por lo menos, un enamoramiento, el amor por una mujer determinada, está dentro del género de la ampliación de la experiencia. Con cada mujer hacia la que un hombre se siente atraído parece llegar un ensanchamiento de la propia visión o, si lo prefiere usted, parece llegar la adquisición de un nuevo territorio. La configuración de las cejas, el tono de la voz, un extraño gesto característico, todas estas cosas -y son estas cosas las que hacen la pasión amorosa-, todas estas cosas, digo, son, en el horizonte del paisaje, otros tantos objetos que tientan a un hombre para que vaya más allá, para que explore. Quiere llegar, por así decirlo, detrás de esas cejas con un dibujo peculiar, como si deseara ver el mundo con los ojos que protegen. Quiere oír esa voz ensayando todas las afirmaciones posibles, hablando de todos los asuntos imaginables; quiere ver esos gestos característicos delante de todos los fondos posibles. Sobre el instinto sexual sé muy poco y no creo que signifique mucho en una pasión realmente grande. Puede despertarse por cosas tan insignificantes -un cordón desatado de un zapato, la mirada de unos ojos al pasar-, que creo mejor dejarlo fuera de nuestros cálculos. No quiero decir con esto que existan grandes pasiones sin el deseo de llegar a la consumación. Eso me parece que es un hecho sabido y que se trata por tanto de una cuestión que no es necesario comentar. Es una cosa, con todos sus accidentes, que hay que dar por sentado, como en una novela, o en una biografía, damos por sentado que los personajes toman sus comidas con cierta regularidad. Pero la verdadera fiebre del deseo, el verdadero fuego de una pasión largo tiempo mantenida y que termina por agotar el alma de un hombre, es el vehemente anhelo de identidad con la mujer que ama. Desea ver con los mismos ojos, tocar con los mismos órganos del tacto, oír con los mismos oídos, perder su identidad, sentirse en vuelto, ser sostenido. Porque se diga lo que se quiera sobre la relación entre los sexos, no hay hombre que ame a una mujer sin desear acudir a ella para renovar su arrojo, para acabar con sus dificultades. Y ése será el manantial del deseo que sienta por ella. Todos tenemos mucho miedo, todos estamos muy solos, todos estamos muy necesitados de alguna confirmación exterior de que merecemos existir.

De manera que, durante algún tiempo, si tal pasión llega a consumarse, el hombre conseguirá lo que desea. Logrará el apoyo moral, el aliento, el alivio de la sensación de soledad, la seguridad de su propia valía. Pero estas cosas pasan; pasan tan inevitablemente como las sombras atraviesan los relojes de sol. Es triste, pero es así. Las páginas del libro se hacen familiares; hemos tomado demasiadas veces la curva más hermosa de la carretera. Bien; ésta es la historia más triste.

Y sin embargo, creo firmemente que para cada hombre llega al fin una mujer..., pero no; ésa es la manera equivocada de formularlo. Para cada hombre llega al fin una época en la vida en que la mujer, al poner en ese momento su sello en la imaginación masculina, lo pone definitivamente. Ese hombre no viajará ya en busca de nuevos horizontes; nunca más se echará el macuto a la espalda; abandonará esos escenarios. Se habrá retirado."

Fragment del llibre The Good Soldier, de Ford Madox Ford (traducció castellana de J.L. López Muñoz).

Teoria de l'Acció Individual

Feia temps que volia deixar escrit en algun lloc unes idees que em ronden pel cap sobre l'activitat humana i el seu entorn, i crec que esta és l'ocasió idònia i este és el lloc adient.

La tesi principal és molt senzilla: l'acció humana individual no té, en absolut, cap tipus de repercussió directa o indirecta sobre el decurs de la història de la humanitat, considerada com un tot. Sembla lògic, no? Penseu, com els agrada fer als filòsofs analítics, en este món tal com és ara, i en este mateix món sense les coses que heu fet i les decisions que heu pres. És a dir, compareu mons possibles i fixeu-vos en les seues diferències. De manera evident, i amb un grau de detall elevat, els mons són iguals.

No he fet cap descobriment, direu. Les accions humanes individuals només esdevenen efectives quan tenen un suport crític per part de la societat. En eixe cas, la massa social té la capacitat d'actuar globalment i canviar alguns aspectes del món en què vivim. Però, no siguem il·lusos: quan s'assoleix l'estat en què la societat actua i decideix, l'individu no pinta absolutament res, ha estat completament alienat. L'acció social no és de cap de les maneres la suma d'accions individuals. Té un altre estatus. Si no veieu clar este punt, crucial, torneu a fer la reflexió dels diferents mons possibles...

Si concedim, doncs, que l'acció social no s'aconsegueix mitjançant la suma de moltes accions individuals, quines conclusions n'obtenim? La primera i més directa:
[1]: "Si vols canviar el món, tu mateix no has de ser coherent amb els principis que defenses. Millor dit, ser-ho no t'ajudarà en el teu propòsit. Pots escollir ser coherent per altres motius: romanticisme, ignorància, etc."
Per exemple, si vols que la gent tinga el costum de reciclar, que tu ho faces o ho deixes de fer, no canviarà en absolut les coses.

I aleshores, què devem fer si volem aconseguir una acció global? En les nostres mans només tenim l'opció d'executar accions de manera individual. Però, alguna d'estes accions pot tindre efectes globals? La resposta és sí: l'acció política. De manera que, dit esquemàticament, la segona conclusió que obtenim de la teoria de l'acció individual (d'ara endavant, TAI) és:
[2] "Si vols canviar el món, has de realitzar accions que incidisquen directament sobre l'estructura, els hàbits i les idees de la societat. Això només es pot fer mitjançant l'acció política: lleis, propaganda, decrets, prohibicions, sancions..."
Seguint l'exemple de [1], hom hauria de crear una llei de reciclatge que obligara a reciclar, o un sistema educatiu on s'ensenyara a fer-ho, però mai seria necessari que un mateix reciclara pel seu compte.


M'agradaria explicar en detall com s'aplica la TAI en alguns casos particulars, com són l'ecologisme, les eleccions polítiques o la solidaritat, però això seria estendre'm massa, de manera que deixaré estes discussions per a futures entrades.